La contrarellotge de Casado
A Mariano Rajoy, el PP li va concedir fins a tres intents per arribar a la Moncloa. En el primer era el successor acabat de designar per Aznar i s'hi van posar pel mig els atemptats de l'11-M (que el PP, si més no oficialment, encara avui no ha interpretat correctament, perquè això suposaria admetre el fet que van ser conseqüència de la intervenció d'Espanya a la Guerra de l'Iraq), de manera que en certa manera no va comptar. El segon intent, també fallit, va desestabilitzar Rajoy i va donar força a Esperanza Aguirre, però ell va saber fer ús de la seva astúcia i va aconseguir conservar el lideratge. I al tercer ho va aconseguir: per als que encara s'entesten a elogiar la capacitat oratòria de Rajoy, val la pena recordar que no guanyava ni els cara a cara televisius amb Zapatero, i els debats sobre política general molt rarament. Va haver d'esperar a tenir de contrincant un candidat tan poc estimulant com Rubalcaba per tenir la seva oportunitat.
Casado no té aquest marge de maniobra, i aquesta és una certesa que comprenen fins i tot ell i el seu nucli de col·laboradors més pròxims. Per a Casado, tot el que no sigui arribar a la presidència com a conseqüència de les eleccions del 28 d'abril, senzillament no val. I no val perquè si no ho aconsegueix, si no l'encerta a la primera i surt president en aquesta convocatòria, el partit el donarà per amortitzat. Va arribar al número u per sorpresa i amb una divisió interna com mai s'havia viscut dins el PP, i no són poques ni pocs els que esperen que fracassi. Les setmanes que queden fins al 28-A són, per a ell, una contrarellotge en què juga a tot o res.
Casado no arribarà a la presidència tot sol, sinó amb els vots dels diputats de Ciutadans i Vox, i això el du a fer el doble joc d'acostar-se i a la vegada marcar distàncies amb els futuribles socis de govern. Això explica en part, però no justifica de cap manera, que s'hagi tirat de cap dins el discurs i les maneres de l'extrema dreta: l'altra part de l'explicació és que les seves conviccions són d'extrema dreta, i que la seva pròpia ineptitud li impediria dissimular-ho encara que s'ho proposés. Presentar com a candidata al Congrés algú com Cayetana Álvarez de Toledo, amb el suport d'un antilíder com Alejandro Fernández, pot acabar de dur el PP, a Catalunya, a la marginalitat que ja va deixar ben encarrilada Xavier García Albiol. A les Balears, presentar un personatge tan cremat per totes bandes i tan vinculat a la corrupció com Maria Salom també és una decisió de risc. El discurs al·lucinat contra Catalunya, ple de catastrofismes inventats i d'exageracions quasi bèl·liques, només pot complaure els molt convençuts, que a més es divideixen entre les opcions ja esmentades. I òbviament, propostes repulsives com la de permetre l'estada a Espanya a les migrants que donin els fills en adopció, i a damunt fer-se'n enrere l'endemà culpant els mitjans de crear 'fake news' a costa seva, el converteixen en un candidat a la presidència que malbarata la força de les sigles que representa.
