Contagis i dubtes raonables
Una possibilitat que convé no perdre de vista és que el coronavirus es vagi integrant dins la nostra quotidianitat (i, per tant, dins la nostra dieta informativa) fins a convertir-se en un d’aquests assumptes que copen els informatius de manera intermitent, com el canvi climàtic o l’auge de les extremes dretes. És a dir, qüestions que no és que disminueixin la seva gravetat ni la seva importància, però que passen a formar part del dia a dia. Preocupacions que no es poden obviar però amb les quals convivim, i sobre les quals mai no acabem de saber-ne prou. Per exemple: en propietat no hauríem de parlar del coronavirus sinó d’un coronavirus, perquè el Covid-19 només és una entre les diverses infeccions que pertanyen a aquesta família (o com se n’hagi de dir).
Mentre això no passa, si és que arriba a passar, evidentment s’ha d’estar atent al que diguin les autoritats i seguir les seves instruccions fil per randa i amb la màxima diligència. Fer una altra cosa seria una exhibició de tossuderia i d'incivisme. Mentre ho fem, però, tenim el dret a fer-nos preguntes, o si més no a intentar pair i raonar l’excés d’informació que ens arriba de totes bandes. Al cap i a la fi, ja va advertir el sociòleg Jean Baudrillard (i sembla que va encertar) que la forma de censura de l’Occident que es diu democràtic no consistiria en la privació d’informació, sinó en la seva acumulació desmesurada, fins que es fa impossible posar-la en ordre.
És obvi que les dimensions del tema ultrapassen l’àmbit estrictament sanitari i fins i tot l’econòmic, i que tenen una lectura des de la psicologia de masses que s’haurà d’anar elaborant així com evolucioni la situació. Per exemple, ara a ningú li sembla exagerada una mesura com la cancel·lació del Mobile World Congress, però això és perquè aleshores no s’havia suprimit la celebració de cap altre esdeveniment i, en canvi, d’aleshores ençà, tot són supressions, tancaments, cancel·lacions, restriccions i confinaments. Tanmateix, convé no perdre de vista que la por és una emoció que també es contagia, i que ho fa de manera exponencial. Ho explicava millor que jo fa pocs dies el metge i escriptor Salvador Macip, en un article a El Periódico: “Una cosa que haurien de tenir en compte les autoritats és el poder de l’estupidesa humana, una resposta habitual i natural (i més contagiosa que un virus) que exhibim pràcticament tots quan ens deixen portar per la saviesa de la massa” en moments de crisi.
Si qui es deixa portar són precisament certes autoritats, en forma de polítics temerosos de ser acusats de no haver fet prou (l’italià Giuseppe Conte, per posar un exemple clar), aleshores el risc de caure en la sobreactuació és alt. Què seria una sobreactuació? Doncs tal vegada posar en quarantena Itàlia sencera, per mencionar un altre exemple. Macip també feia una altra reflexió que trobo oportuna: “Hi ha motius de sobres per ser cautelosos. Però no per viure amb la por al cos”.
