La concòrdia dels cocodrils

EscriptorEl del títol no és tan sols un joc de paraules fàcil. Atenció a la paraula 'concòrdia', perquè ja ha avisat Pablo Casado (l'home, recordem-ho sempre, que va proposar sortir de l'espai Schengen per una resolució judicial europea que no li agradava) que serà “la paraula clau d'aquesta nova etapa política”. És el nou model, doncs, acabat de sortir dels tallers de la FAES, que presenta el PP per a la temporada 18-19. I això vol dir que, com sol succeir amb les mentides elaborades per aquest partit, en sentirem a parlar fins a l'extenuació. O fins a la nàusea. No està mal trobada: 'concòrdia', com 'llibertat' o 'democràcia', són nobles conceptes contra els quals ningú en principi hi pot tenir res. Però ja hauríem de saber que amb el que cal anar més alerta és amb les paraules nobles i belles quan són segrestades i utilitzades per aquells que les odien. Ja va advertir Samuel Johnson que el patriotisme sovint és el darrer refugi dels pocavergonyes, una veritat que podem comprovar cada dia. I com amb el patriotisme, així ha succeït també, a Espanya, amb la democràcia i la llibertat. I ara, també, amb la concòrdia.

Si algú necessitava encara més proves que la Transició va ser en gran mesura una estafa, només ha de comprovar com els seus principals valedors ara mateix són individus d'una complexió política, intel·lectual i moral tan contrafeta com la de Rivera i Casado, i tots els que els van al darrere. La Transició va ser el punt de partida del període de més prosperitat d'Espanya, repeteixen. Això és molt matisable, tot i que és cert que de prosperitat n'hi va haver. Ara bé, ¿era necessari que la prosperitat exclogués la higiene democràtica? ¿Era imprescindible que la prosperitat comportés la perpetuació no tan sols impune, sinó triomfant i descarada, de les estructures d'estat franquistes?

Casado afirma que la creació d'una comissió de la veritat seria una distopia, una altra paraula que li han ensenyat a la FAES i que el president del PP deu haver hagut d'aprendre a dir amb un ‘coach’. Diu que la llei de memòria històrica és innecessària i sectària, i proposa derogar-la i a canvi fer-ne una de concòrdia. Per simbolitzar-ho, el PP crea una fundació nova de trinca, la Fundación Concordia y Libertad (una fundació per a cada mentida de propaganda: amb quin finançament?) i hi posa al capdavant ni més ni menys que el fill de Suárez, un saltimbanqui que ens estalviarem d'adjectivar. Afirma, en fi, que fa la seva proposta per frenar “la incompetència de l'esquerra radical” (l'esquerra radical, encara que sembli mentida, és el PSOE de Sánchez). És curiós, perquè frenar la incompetència de l'esquerra radical (i la maldat innata dels catalans) va ser també l'excusa de la dreta espanyola per promoure un cop d'estat i posar-hi al capdavant un generalet sense glòria i sense escrúpols que els fes la feina bruta. A canvi de l'obscena retribució corresponent, confiscada com a botí de guerra o robada durant quaranta anys a través de la corrupció que el PP ha seguit practicant fins avui.