12/10/2017

El catalanisme cooperador

2 min

Dimecres al Congrés, Mariano Rajoy va tornar a manifestar (porta dies dient-ho) amb quina intensitat enyora “el catalanisme pactista”, del qual va donar una definició sorprenentment certa: “El cooperador necessari d’alguns dels nostres èxits més grans”. Molt exacte el recurs a la figura delictiva del cooperador necessari. El catalanisme que enyora el president d’Espanya, el catalanisme de CiU però també de molts dirigents del PSC, pot ser considerat pactista però és encara més exacte qualificar-lo de corrupte, com a bon producte de la Transició i del sistema polític del 1978. Un sistema basat essencialment en el repartiment equitatiu del pastís, cadascú la bocinada que li pertocava per escalafó, començant per la Corona i acabant per l’últim catalanet assenyat que contribuís a l’estabilitat i el bon govern d’Espanya, passant pels socialistes de dretes, els comunistes raonables i els sindicalistes amb Rolex. Eren els bons temps que a Jordi Pujol tant se li podia cridar “Pujol, enano, habla castellano” com se’l podia guardonar com a Español del Año indistintament, perquè això volia dir equilibri i bona entesa: humiliació a canvi de diners. De molts diners. Des del seu punt de vista, no eren lladres sinó patriotes que rebien el premi als seus esforços pel bé comú. Entre tots havien construït la democràcia espanyola, i havien salvat Espanya de devorar-se a ella mateixa en un nou brot de guerracivilisme.

Es mereixien, per tant, la seva recompensa, que no consistia tan sols en la subjecció blindada al poder sinó també en un lògic i estimulant cobrament d’incentius. De manera que el rei Joan Carles va arribar al tron sense un duro a la butxaca i en va sortir emèrit i amb dos mil milions d’euros per passar la jubilació. I del rei en avall tothom va agafar el que en bona lògica li pertocava, segons la rellevància de la seva contribució a l’Espanya moderna, democràtica i (fins i tot) europea. Tot molt raonable. I pactat, en efecte. D’aquí a la situació actual, amb el PP enviant instruccions als seus ajuntaments sobre com desviar diner públic de les campanyes cap a la caixa B del partit, i amb el PSOE recollint les molles que se li permeten, només hi va el pes de la pura lògica. És ben normal que Don Mariano els enyori, aquells catalans entenimentats que remugaven coses sobre autogovern i que es posaven molt contents quan se’ls concedien unes estampetes.

També es va mostrar nostàlgica la socialista Margarita Robles, que planyia els temps en què, segons ella, “L’estaca no era patrimoni d’uns pocs sinó de tots els demòcrates”. A posta els demòcrates d’ara tornen a cantar-la, a Catalunya i (per ser justos, encara que siguin pocs els que hi canten) també a Madrid i en altres ciutats d’Espanya. Són demòcrates que s’enfronten a un govern autoritari comandat pel PP amb la cooperació necessària del PSOE i de Cs. Els cooperadors han canviat una mica (el catalanisme ja no hi és), però la porqueria es multiplica mentre l’Estat torna a la seva arrel totalitària i repressora.

stats