Casado retrocedeix dos segles
S'ha dit sovint, en els últims mesos, que la dreta espanyola feia retrocedir el debat polític quaranta anys enrere, als inicis de la Transició. Alguns en discrepaven i quantificaven aquest efecte involutiu en vuitanta anys, al final de la Guerra Civil. Però vet aquí que Pablo Casado ens va treure de dubtes amb la seva aportació al debat d'Atresmedia sobre la xacra social de la violència contra les dones: va recular fins a dos-cents anys, per posar de manifest que la figura jurídica del consentiment ja estava definida, a Espanya, al Codi Penal de l'any de gràcia de 1822. Aquí ho tenen: quan als Estats Units no eren més que una tropa de 'cowboys' que es disparaven entre ells als pobles polsegosos de l'Oest americà, Espanya ja era un país tan avançat que tenia resolta la qüestió dels drets fonamentals de les dones, sobre els quals ara ves a saber quina mosca els ha picat a quatre comunistes i 'feminazis'. Espanya, el millor país del món (són paraules que també ha repetit Casado durant la campanya), al capdavant del progrés social des dels temps de Don Pelayo.
Sobre les dones i sobre els migrants es van dir, de fet, un munt de coses enormement paternalistes i reaccionàries durant el segon debat entre els candidats a la presidència espanyola. I no és estrany, si tenim en compte que la referència per a cadascun d'aquests temes eren, respectivament, la Manada i els ganivets de les tanques de Ceuta i Melilla. Casado ens va recordar que era fill, espòs i pare de tres dones (diferents entre elles, fins i tot) com si aquest no fos el perfil d'una gran quantitat de masclistes irrecuperables. I ell i Rivera van coincidir com un sol espanyol en la necessitat, segons ells, de posar a tota velocitat la màquina d'empaquetar immigrants, sense aclarir si vius o morts.
Tornem a dir-ho: el principal problema d'Espanya és precisament el nacionalisme espanyol, una força que sempre du la marxa enrere posada, que imposa el retrocés en tot i per tot, i que fa sempre enormement difícil, lent i costós avançar en qualsevol tema. Particularment en el de Catalunya, que a Atresmedia varen relegar a l'horari de mitjanit i en què l'explosió de mentides, disbarats i insults per part dels dos candidats ultranacionalistes va assolir els màxims nivells de vergonya aliena. Aquesta vegada, per cert, sí que els candidats es van veure obligats a dir alguna cosa (“ni que sigui una paraula”, va suplicar Vicente Vallés) sobre cultura: van tirar tots de tòpics suats i bonistes, i ni tan sols a Pablo Iglesias se li va acudir recordar que a Espanya existeixen diferents cultures expressades en diferents llengües. Amb tot, va tornar a ser el més constructiu dels quatre. Pel que fa a la resta, es va allunyar la possibilitat que el PSOE pacti amb Ciutadans, perquè Sánchez va insinuar que no pensava fer-ho, però, sobretot, perquè Rivera es va encarregar de fer-ho impossible. No és per res que, fins i tot a 'El Mundo' i 'The Economist', el donen per amortitzat.
