La campanya més lletja
Vaig resistir només la meitat del debat a TV3, perquè l’espectacle de persones adultes i suposadament educades mostrant menys nivell educatiu que qualsevol gos domèstic (el gos almenys escolta quan se li parla) se’m fa enervant. Com a la majoria de la gent, suposo. Ja sé que els assessors de campanya ordenen als candidats que interrompin els altres de forma compulsiva i cridin com si els estiguessin escorxant en viu. Però veure les persones que aspiren a governar el país participant d’una cridòria com aquesta resulta desolador. En aquest aspecte, dels set només va aprovar Carles Riera, de la CUP, que, per molt que el PP i Cs afirmin el contrari, va ser l’únic que va enraonar com una persona normal. La resta, suspesos, amb menció especial un cop més per a Albiol, un fenomen francament digne d’estudi.
En tot cas, el debat va ser una imatge fidel de la que ha estat la campanya més lletja que hem viscut, i la més trista. Si més no per a aquells que vam néixer poc abans, o ja després, de la mort de Franco, i que vam créixer amb la idea que vivíem en democràcia. En una democràcia encara jove, condicionada pel règim anterior i millorable en molts aspectes, però una democràcia. Era mentida.
No hi ha democràcia on la policia, per ordre del govern, pega als ciutadans quan exerceixen el seu dret a vot, no hi ha democràcia on hi ha presos polítics, no hi ha democràcia on s’utilitza indegudament un article de la Constitució per rebentar l’estat de dret que en teoria consagra aquesta mateixa Constitució, no hi ha democràcia on les llibertats ciutadanes (començant per les llibertats d’expressió, de pensament i d’informació) són reprimides sense contemplacions. Els ciutadans espanyols tenim la carcassa institucional d’una democràcia i un estat de dret, però el que hi ha a sota no és més que una continuació, cada dia menys dissimulada, del règim franquista (la regressió, per cert, no ha esclatat de sobte sinó que ha estat gradual, i va començar a mostrar els primers símptomes alarmants durant la segona legislatura d’Aznar).
Per tot això, només se m’acut demanar als qui llegiu això i tingueu dret a vot en aquestes eleccions que aneu a votar. Ja sé que la participació s’anuncia massiva, però cada vot és més valuós que mai. No sé si un articulista ha de demanar el vot, però jo el demano per a ERC, Junts per Catalunya o la CUP (l’ordre no és indicatiu de res), segons les preferències ideològiques de cadascú. M’agradaria afegir-hi Catalunya en Comú, però se’m fa difícil d’acceptar la tebiesa dels seus dirigents a l’hora de condemnar l’existència de presos polítics quan no militen a les seves files. Se suposa que un articulista tampoc no ha d’expressar desitjos, però el meu és que aquestes tres formacions sumin una àmplia majoria per començar a construir (ara sí, vuitanta anys després) una República veritablement democràtica, de ciutadans dignes i lliures.
