Això és tot el que sabeu fer?
“Com més corrupte és l’estat, més lleis té”, va escriure Tàcit. I gosaríem afegir que més zel autoritari posa a aplicar-les i a fer-les complir, i més descaradament se les salta, segons com li convingui en cada cas i moment. Les múltiples violacions de les lleis que està cometent aquests dies el govern d’Espanya en la seva resposta “intel·ligent i proporcional” (per fer servir paraules del president del govern espanyol) a la convocatòria del referèndum són comeses, sarcàsticament, en defensa de l’ordre constitucional, l’argument preferit de tots els règims autoritaris quan activen les repressions.
Entre tots els atropellaments que estem vivint aquests dies contra les llibertats ciutadanes, crida l’atenció, per grotesca, la persecució de pàgines web. Aquesta és la forma més inepta possible d’intentar ofegar la llibertat d’expressió, i la que més clarament demostra que el marc mental dels poders polítics i judicials espanyols no és d’aquest segle, perquè encara no han entès que la millor manera de difondre una web és intentant tancar-la perquè tot just a continuació se’n facin desenes o centenars de rèpliques. Han aconseguit, això sí, cridar l’atenció del món sobre el seu comportament, i ahir el portaveu de la Comissió Europea va haver de guardar un silenci tan incòmode com eloqüent davant les preguntes dels corresponsals que comparaven la situació a Espanya amb la d’altres fars de la democràcia com Turquia o Hongria.
Unes comparacions cada dia més esteses i més freqüents. I pertinents, perquè, en efecte, Hongria i Turquia, com Espanya, també són estats amb moltes lleis que són fetes servir a conveniència dels governants, amb la cooperació indispensable d’una fiscalia i una magistratura servils i indignes d’exercir l’autoritat que profanen. Hongria, ja que en parlem, també té en comú amb Espanya el compliment de les directrius de la UE sobre els refugiats, tot i que en aquest cas el govern hongarès guanya el de Rajoy per deu a zero: zero immigrants acollits a Hongria, un resultat net que Viktor Orbán pot exhibir amb orgull davant de l’acomplexat de Mariano Rajoy, que s’ha hagut de rebaixar a acollir un deu per cent de la quota que li havia estat assignada. Uns resultats, per altra banda, que la Comissió Europea valora com “un èxit”. Això mentre s’enroquen en el silenci sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya.
Un conflicte en què Espanya posa les armes al carrer, al crit d’“A por ellos”, mentre Catalunya hi posa la voluntat ciutadana de votar en un referèndum. Si ens escoltessin i ens entenguessin, els preguntaríem si això és tot el que saben fer. Perquè si no saben fer res més, i tot indica que és així, poden estar segurs només d’una cosa, i és que ja han perdut. Ho va escriure Espriu, a qui aquests dies fins i tot Miquel Iceta ha gosat posar-se a la boca per fer costat als repressors: “Escoltàvem forts / arguments del sabre / el meu poble i jo. / Una tal lliçó / hem hagut d’entendre / el meu poble i jo. / Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo”.
