28/05/2019

Ada Colau no és el 155

2 min

El que diu el títol és una obvietat, però per a l'independentisme, o per a una part àmplia de l'independentisme, no és tan obvi. Molts independentistes catalans han volgut veure en l'ara alcaldessa de Barcelona en funcions un agent espanyolitzador de primer ordre, si convé més “perillós” que d'altres perquè mostraria una cara més amable. I aquesta percepció s'ha estès no tan sols a Ada Colau en particular, sinó a l'espai dels comuns en general. S'explica per les lluites entre partits, però també per la tendència de qualsevol ideologia política a penjar etiquetes a aquells que no participen de la seva visió i dels seus objectius, una tendència a la qual l'independentisme tampoc és immune.

El cas és que cada vegada que Colau ha expressat la seva oposició a la repressió que el nacionalisme espanyol d'estat exerceix contra l'independentisme, o sempre que Pablo Iglesias ha manifestat la seva disposició a celebrar un referèndum d'autodeterminació, no ha faltat mai qui els ha acusat de dir-ho de boqueta perquè en el fons aquesta repressió ja els anava bé. No fa gaire, David Fernàndez desmentia encara que Ada Colau hagués volgut impedir l'1-O. En fi, el mite de Colau i dels comuns com a col·laboradors o simpatitzants del 155, o l'acusació de tebis i equidistants que en el fons afavorien les estratègies i les accions dels poders de l'Estat, han estat constants i han prosperat fàcilment, però han comportat l'error de menysprear un espai que podia servir d'interlocutor, i donar marge de maniobra, a un independentisme sovint massa ocupat a apunyalar-se internament. Així és com ha anat la cosa, però evidentment tanta reticència i tanta bel·ligerància acaben eixamplant no la base, sinó la distància que separa l'espai comú de l'espai independentista.

Elsa Artadi denuncia ara que un acord a Barcelona entre Colau i els socialistes amb el suport de Manuel Valls seria “un govern del 155”, però tampoc això és cert: un govern del 155 seria un format pels socialistes, el PP i Ciutadans. Ara bé, a la vegada repugna la idea (cal suposar que a ella també) que Colau repeteixi a la batllia de Barcelona amb els vots del candidat del partit que en els propers dies tancarà acords de govern (començant per Madrid) amb el PP i amb Vox, encara que aquest darrer el vulguin colar de sotamà. D'altra banda, la proposta de Maragall d'arribar a un acord d'investidura entre ERC, BComú i JxCat és un exemple d'això que se sol anomenar llums llargues (i la seva victòria, un tapamorros a les veus maleducades que se'n burlaven a causa de la seva edat), però topa amb la dificultat de fer anar de bracet Colau i els comuns amb els convergents o postconvergents (per motius ideològics, però també pels apuntats més amunt). I per part dels socialistes, a més de la voluntat estratègica d'impedir que l'independentisme governi Barcelona, ressona el desig de venjança per les negatives d'ERC als pressupostos de l'Estat i a la presidència del senat per a Miquel Iceta. La política, al cap i a la fi, també es fa de qüestions personals.

stats