Acostament de presos i odi

Molts no es poden empassar que es concedeixi el més mínim respir a aquells a qui els han ensenyat a odiar

Forma part de la condició humana (del pitjor de la condició humana) desitjar que, qui ho passa malament, ho passi més malament encara. Acarnissar-se amb el desvalgut i mostrar-se, en canvi, connivent i adulador amb el poderós que l'esclafa (existeix la variant obscena del dèbil que acaba admirant, o fins i tot aplaudint, la força i el poder de l'esclafador; d'aquests també n'hi ha en l'independentisme i el republicanisme catalans). Trobar intolerable qualsevol millora, per ínfima que sigui, en el tracte que es dispensa a qui està essent maltractat. Escandalitzar-se pel glop d'aigua que se li concedeix al condemnat, que si de cas ha de rebre insults, cops, injúries i difamacions, contra ell mateix i contra la seva família.

Aquest és l'ambient que s'ha creat entorn del trasllat dels presos polítics catalans a centres penitenciaris també catalans, on els correspon, per llei, ser. Per la mateixa llei (el Codi Penal espanyol) podrien trobar-se també en llibertat, fins i tot estant acusats dels mateixos delictes que pesen damunt d'ells, si no fos que un jutge ha decidit fer-ne una interpretació salvatge, d'aquesta llei, a fi d'aplicar-los un càstig exemplar. I encara per la mateixa llei, no haurien d'haver estat mai acusats ni de rebel·lió ni de malversació, si no fos que tot un Estat ha decidit canalitzar a través de la justícia una idea autoritària i revengista del precepte constitucional de la unitat d'Espanya, i fer miques així la mateixa Constitució que tant invoquen. I la mateixa Espanya que diuen que defensen.

L'odi de debò el percebem ara, durant l'incomprensible periple per etapes del trasllat dels presos polítics catalans

L'ambient que dèiem és d'odi. Tant que n'hem hagut de sentir parlar en els últims mesos, d'odi, i de manera tan tergiversada, que un delicte que està tipificat per protegir minories o persones vulnerables s'ha convertit en una persecució legal contra tot aquell que gosés dir res de mal sobre la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i altres tòtems de la susdita unitat nacional espanyola. Des d'un que gosa posar-se un nas de pallasso fins a un mecànic que es nega a arreglar un cotxe, passant per uns joves que tenen una bronca en sortir d'un bar. Però l'odi de debò el percebem ara, en aquestes hores, mentre dura l'incomprensible periple per etapes, com el d'una caravana decimonònica que dugués uns reus al cadafal, de les furgonetes que traslladen els presos polítics catalans. No és tan sols el dels líders polítics que l'abanderen, aquest odi, sinó també el de moltes persones, a Espanya i a Catalunya, que no es poden empassar que es concedeixi el més mínim respir a aquells a qui els han ensenyat a odiar. Si hi ha hagut una fractura social derivada del Procés, ha estat aquesta. Però no l'han causada aquells que demanaven l'exercici del seu dret a l'autodeterminació, o negociar-lo, sinó aquells que duen anys explicant, per exemple, que a Catalunya hi ha un règim totalitari que oprimeix els fills dels castellanoparlants i els prohibeix estudiar en castellà. Coses així, moltes i durant molts d'anys. El resultat és aquesta estampa desoladora de les furgonetes traslladant innocents d'unes presons a unes altres.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF