1.001 dones, 777 migrants (morts)

Amb la troballa del seu cos i la confessió del seu assassí, la dona de Terrassa desapareguda l'agost de l'any passat es converteix en la que fa 1.001 de les dones assassinades a Espanya pels seus homes o exhomes des que es va iniciar, l'any 2003, el recompte de crims per violència masclista. Per altra banda, aquest dijous aquest diari publicava un reportatge d'investigació sobre els 37 migrants que van morir també l'agost de l'any passat, en desaparèixer al mar d'Alborán la pastera en la qual intentaven arribar a Europa. Són, ens explicava el reportatge, 37 de les 777 persones que van perdre la vida al mar intentant arribar a Espanya, sobre un total de 60.000 migrants arribats en pasteres o altres embarcacions il·legals des de diversos punts del Mediterrani.

Però una societat comença a morir quan redueix els seus morts a números i estadístiques. Si un s'atura a llegir les notícies, veurà que la víctima número 1001 es deia Mònica Borràs i tenia 49 anys, i que els 37 migrants eren dones, homes i infants amb noms, cognoms i històries personals. Es deien, per exemple, Cissé Adja (30 anys) i Mariane (3), dona i filla d'en Diabaté, que va aconseguir arribar a París i que no vol perdre l'esperança de saber alguna cosa d'elles, mentre els seus altres tres fills són en un poble de Costa d'Ivori amb una cosina que es queixa que no els pot mantenir (en Diabaté, a París, malviu amb feines precàries). Els números deshumanitzen perquè ens fan perdre de vista els noms, les cares i les vides que hi ha al darrere. Per altra banda, el nombre de morts és tan sols la part més vistosa de problemes que tenen un abast molt més ampli: per cada persona que desapareix dins la mar, d'altres que segueixen amb vida en pateixen les conseqüències. Per cada dona assassinada per un home, moltes altres són mortes en vida de les quals gairebé mai se'n té notícia. Aquesta setmana, un jutjat de Palma va condemnar un individu per haver infligit 35 anys de maltractament psicològic a la seva dona, que ell va reconèixer i que a ella la van dur a haver de ser ingressada i, actualment, a haver de viure amb tractament psiquiàtric. La condemna va ser de sis mesos de presó (no els haurà de complir), tres anys d'allunyament de la dona i dos de suspensió de permís d'armes (es tracta d'un caçador que ja havia estat encausat per maltractaments a animals). Si les parts no haguessin arribat a un acord, la petició de la fiscalia era d'un any i mig de presó (tampoc hi hauria entrat) i 320.000 euros d'indemnització.

No podem pretendre ser conscients de totes les desgràcies que viuen les persones. Però encara menys podem ignorar que aquestes desgràcies no són innocents ni fortuïtes, ni permetre que, de tan freqüents, esdevinguin banals. Perquè aleshores és quan prosperen el negacionisme de Vox, o les demagògies del PP i Ciutadans (i altres). Al contrari del que donen a entendre alguns, el fet que el PSOE guanyés les eleccions no ens ha de relaxar en la vigilància del feixisme que batega i creix al nostre voltant.