Publicitat
Publicitat

Quan s'aixeca la boira

Hi ha un conte de Boris Vian que es titula La boira i que explica com a París, un dia com un altre, hi davalla una boira tan espessa que no permet que ningú hi vegi res de res, i que dura setmanes. Per algun motiu tothom decideix que aquesta boira té efectes afrodisíacs, de manera que el personal aprofita l'avinentesa per dedicar aquestes setmanes a una orgia massiva i indiscriminada. El protagonista de la història és un individu que es desperta després de tretze dies i tretze nits de dormir la mona i que, quan s'adona de què va la cosa, es decideix a visitar la dependenta de la fleca del seu barri, que sempre l'ha excitat però a la qual mai no ha gosat dir ni bon dia: ara, aprofitant la boira eròtica, el somni es pot fer realitat... Al final la boira senzillament s'evapora, tan de sobte com havia arribat, i la decisió dels ciutadans de París és tan bèstia com resolutiva: tothom s'arrenca els ulls, a fi d'evitar l'obligació d'enfrontar-se amb la realitat.

No cal ser gaire espavilat per buscar paral·lelismes entre el relat de Boris Vian i el que ha succeït a Catalunya en els últims dos mesos. No només a can Convergència, sinó de dalt a baix de la ciutadania catalana: després de la reacció del president Mas a la manifestació de l'11-S, es va escampar una boira baixa que ens va fer creure a tots que havia arribat l'hora de la sobirania, i que Artur Mas era el líder capaç de donar credibilitat, fiabilitat i solidesa al procés que havia de dur fins a l'estació final. "Sense Convergència no hi ha independència", deia un antic adagi, i per fi havia arribat el moment en què CiU s'apuntava obertament al procés. Després ha resultat que aquesta incorporació (per abrupta, per personalista, per mal comunicada, pel que sigui) no ha tingut el suport esperat a les urnes, i que per a molts i moltes s'ha esvaït la boira, i, amb ella, la trempera. El paper que en aquesta història hem fet el sector, diguem-ne, parapolític de la ciutadania (tertulians, columnistes, analistes i cuiners demoscòpics) queda per a la història general del despropòsit, i faríem bé de reconsiderar -uns i altres- si estem en condicions de continuar fent el mateix paper, o si faríem millor de retirar-nos a pelar patates.

Ara bé: la conseqüència de tot plegat no hauria de ser arrencar-se els ulls per no haver de mirar la realitat, com feien els personatges de Boris Vian. És cert que el miratge col·lectiu ho fiava tot a una aposta a tot o res en la figura d'Artur Mas, com és cert que una CiU en recessió, ni tampoc una ERC en auge, no és suficient per fer por a un PP que continua tenint la majoria absoluta a Madrid i el mànec de la paella de la interlocució internacional. Però també és veritat que, fins i tot fallit, Artur Mas ha protagonitzat un rar moment de coratge en la història de Catalunya, com Oriol Junqueras n'ha protagonitzat, simultàniament, un d'igualment valuós, de seny i encert. Ara cal que tothom desperti lúcid de la borratxera. Repetim el mateix d'ahir: ara comença el millor.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF