La primera vegada fa mal
Carme Chacón és l'últim zombi que encara camina de l'era Zapatero. Quan intentem pensar en els set anys en què l'home de la cella circumflexa va ser el president d'Espanya ens costa fins i tot recordar-lo a ell, de manera que no cal dir res sobre la corrua de mediocritats que van ser els membres dels seus gabinets de ministres. Fins i tot ells semblen haver-ho entès, i suposo que és per això que els dirigents dels últims governs del PSOE (començant pel mateix Zapatero) s'abstenen de comparèixer en públic i tenen la decència de guardar un silenci decorós. Aquesta insubstancialitat no és, en absolut, privativa del PSOE: d'aquí uns anys (pocs), haurem de consultar la Viquipèdia per recordar qui era un tal De Guindos o una tal Cospedal, i ens farem creus que, en la nostra lamentable condició de ciutadans espanyols, hàgim arribat tan avall de tenir de president un pobre home anomenat Mariano Rajoy.
El cas, com dèiem, és que tots els que van governar al costat o al voltant de Zapatero han tingut el punt d'honor de procurar fer mutis. Tots menys Carme Chacón, que encara deambula per l'escena política amb els braços estirats i els ulls en blanc, com els personatges de La nit dels morts vivents . El seu cas és encara més remarcable, perquè Chacón pertany a la trista categoria dels joves militants del PSOE (preferentment dones o gais, que feien més progre) als quals Zapatero va aixafar abans d'hora una prometedora carrera política per culpa de la seva frivolitat sense mesura. Zapatero va ser el president que va voler convertir Miguel Bosé en ministre de Cultura, cosa que no va succeir únicament gràcies al seny del cantant, que va declinar la proposta. Carme Chacón va ser menys llesta que Bosé i, per indicació de Zapatero, es va deixar fotografiar embarassada passant revista a les forces armades espanyoles. Aquesta foto era l'única cosa que el president espanyol volia d'ella, i amb aquesta foto, per desgràcia, es va acabar la trajectòria política de Carme Chacón.
Ahir, Chacón, cap de llista del PSC per Barcelona al Congrés, es va negar a acompanyar els seus companys i companyes catalans en el seu desmarcament respecte del PSOE a favor del dret a decidir. Enhorabona i endavant, exministra. Pel que fa al PSC, cal felicitar (i no ho dic amb ironia) Pere Navarro i els seus col·laboradors per haver gosat poder -que deia el poeta- fer aquesta passa endavant. No deu haver estat fàcil: de fet, la remor de ganivets en la gran família socialista se sent d'una hora lluny. Molt més temibles que les fatxenderies de Guerra o de Fernández Vara han de ser les represàlies del cínic Rubalcaba. És el que tenen les primeres vegades de gairebé tot el que és important a la vida: solen ser doloroses o accidentades, però també tenen l'avantatge que mai s'obliden, i que, per això mateix, se n'aprèn. Tornant a Carme Chacón, tant de bo se'n recordi algun dia de la primera vegada que va poder votar, i dels motius pels quals va entrar en política.
