02/06/2011

Els poetes del poble

2 min

Un mèrit que no se li pot regatejar al moviment 15-M és el nou impuls que han donat al noble gènere de l'eslògan, que semblava que s'havia convertit en terreny reservat a agències de publicitat i gabinets electorals, capaços de prometre tots alhora la mateixa cosa ("el canvi", indefectiblement) durant la mateixa campanya. Els indignats , per contra, ens han obsequiat amb propostes innovadores i variades: des del delicat lirisme de " Nuestros sueños no caben en vuestras urnas " fins a la vena satírica que batega a " No hay pan para tanto chorizo ", passant per la combativa rima de " Se limpia con lejía, no con policía ", els encerts dels anònims poetes de la protesta social són tan nombrosos com innegables (a més de demostrar, una vegada més, que el català és una llengua essencialment burgesa i per tant poc apta per fer la revolució).

Un eslògan, per anar bé, ha de ser breu i fàcilment memorable (la rima és un recurs mnemotècnic de molta utilitat), a fi que pugui ser corejat per les masses durants les manifestacions i reproduït amb insistència en els contextos i superfícies més insospitats. S'ha de dir que, en aquest aspecte de la difusió, les millores que han introduït les xarxes socials i les noves tecnologies són notables, sobretot pel que fa a l'impacte sobre la via pública i el mobiliari urbà: abans el eslògans solien divulgar-se en forma de grafiti, esgrafiats amb esprai de pintura de colors damunt les façanes de les finques de pisos, les portes dels garatges o les casetes dels venedors de cupons. Però ara, que Banksy ha convertit el grafiti en una disciplina artística molt senyora i molt cotitzada, les proclames de la subversió arriben a la ciutadania a través de Twitter i Facebook, que són suports molt més eficaços que una tàpia en un carreró i, sobretot, molt més nets i cívics. Sens dubte, doncs, hem anat a millor.

La qual cosa no treu que sentim una legítima nostàlgia per les velles pintades (se'n deien així) de la nostra joventut. Recordo la primera que va aparèixer al meu poble, estampada damunt la façana de la botiga de joguines de cas Matalasser i que consistia en un missatge personal adreçat a un lladre conegut amb el sobrenom de Pelat: " Pelao mamón, no te quieren. Si tienes huevos, díselo ", deia, obscura i amenaçadora. D'altra banda, la més espectacular que he vist era molt concisa i tenia la particularitat d'haver estat pintada al lateral d'un pont d'autopista, per la qual cosa calia que l'autor s'hagués despenjat amb cordes per tal de dur a terme la seva proesa. Només deia, en lletres enormes, " Pili puta ", però ja permetia endevinar que al darrere hi havia una història d'amor difícilment oblidable. Ara bé, la més escruixidora des del punt de vista social és la que va lluir molt de temps en un mur d'una carretera secundària mallorquina, i que deia " Bata de paro ", així, sense la essa de basta , com un crit de desesperació sorgit de molt endins. Els indignats tenen el seu mèrit, però una peça mestra com aquesta encara no l'han produït.

stats