05/02/2011

Els personatges propicis

2 min

L'escriptora Nuria Amat (a qui correspon felicitar com a flamant guanyadora del premi Ramon Llull, que, com als anuncis de contactes, és el més ben dotat de tots els que es convoquen en narrativa catalana) ha declarat que va començar a redactar Amor i guerra -la novel·la guardonada- en castellà, com ho havia fet en tots els seus llibres anteriors, però que al cap de tres pàgines es va decidir a escriure-la en català "perquè alguns personatges parlaven en català entre ells." Es tracta d'una explicació ben plausible. De fet, qualsevol que hagi provat mai d'escriure algun relat de ficció sap que els personatges són entitats imprevisibles i capricioses, que troben un plaer refinadament cruel a ficar els seus autors en mil embolics i maldecaps. Hi ha fins i tot casos de possessió més o menys diabòlica, com el de Flaubert quan va dir allò de " madame Bovary c'est moi ", i també d'aparicions paranormals: l'excel·lent novel·lista portuguès António Lobo Antunes sosté que, en les nits d'insomni, més d'una vegada s'ha trobat amb Raskòlnikov (el protagonista de Crim i càstig de Dostoievski) que deambulava per la cuina de casa seva.

Però tampoc no cal recórrer a exemples tan enlairats o excepcionals. Sense anar més lluny, jo tinc un amic novel·lista que va haver de refer dues-centes pàgines d'una seva obra perquè de sobte al protagonista se li va acudir declarar-se homosexual en el moment més inoportú. I en conec un altre que té un personatge que li deu diners, i encara un altre amb el qual se'n va al llit esporàdicament. Hi ha personatges que van en cerca d'autor, com els de Luigi Pirandello, i d'altres que, justament al contrari, se n'emancipen sense donar explicacions i deixen l'autor en un estat de malenconia profunda. Els novel·listes primerencs acostumen a caure en el parany de donar el seu número de mòbil als personatges, i després, de matinada, reben missatges obscens i trucades intempestives.

Els personatges, doncs, són criatures atrabiliàries i amb més mala idea que un fil de pues. Tant és així, que Nuria Amat es pot donar per satisfeta que als seus els agafés per posar-se a parlar entre ells en català, que al cap i a la fi és un idioma que ella també coneix, i no, posem per cas, en arameu, wòlof o hassaniyah, perquè aleshores ves en quin compromís no s'hauria trobat (tret que el reconegut cosmopolitisme de la nostra autora li hagi proporcionat, també, el domini d'aquests idiomes).

Però els personatges de Nuria Amat es veu que estan ben ensenyats i van decidir facilitar la feina a la seva autora. És una sort que fos així, i ara tots podrem gaudir del resultat d'aquesta feliç entesa. I és que, al costat dels entremaliats, també existeixen els personatges favorables: n'hi ha, fins i tot, que arriben a telefonar als seus autors per proposar-los que es presentin a un premi literari.

stats