Publicitat
Publicitat

On és el patató?

No sé com va ara la cosa, però hi va haver uns anys, no en fa gaires, que vaig tenir ocasió de veure treballar cada dia els trilers de la Rambla de Barcelona. Em cridaven l'atenció dues coses: la primera, que, a pesar dels múltiples advertiments de les autoritats i de les guies de viatges, i de l'evident pantomima de tot plegat, encara hi hagués no només uns quants, sinó dotzenes de turistes que al llarg del dia, cada dia, s'arremolinaven entorn d'aquells pocavergonyes, delerosos de provar sort al joc de la boleta. I la segona, que la boleta no era tal boleta, sinó un patató. Un patató arrugat i pansit que els trilers jugaven a fer passar de sota un got a un altre i un altre, marejant l'atenció del personal, fins que duien a terme el truc evidentíssim de la desaparició del patató. Aleshores, quan el turista incaut assenyalava un dels gots, convençut que amagava la boleta que ni tan sols era una boleta, sinó una lletja i disminuïda patata, resultava que, en aixecar el got, no hi havia res. Ni a sota d'aquell got, ni -si els haguessin aixecat, cosa que òbviament ningú no feia- a sota dels altres dos. Perquè tot, com dèiem, era una estafa pura i simple.

Em van venir a la memòria els trilers de la Rambla de Barcelona en llegir i escoltar les declaracions del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, despús-ahir al Congrés. El ministre no tan sols va tenir els pantalons de dir que, quatre mesos després, no tenia ni idea de qui o quins podien ser els autors de l'esborrany policial que incriminava Artur Mas i Jordi Pujol (i la seva família) d'evasió de capitals a Suïssa, sinó que encara va afirmar que disposava d'informacions secretes que incriminaven dirigents de la política catalana, la qual, va deixar caure, aniria massa plena de casos de corrupció.

Anem per parts, com aconsellava Jack l'Esbudellador. Primer: com pot ser que tot un ministre de l'Interior comparegui per dir que no sap qui va elaborar un informe policial que va fer tronar i ploure, i que va aparèixer en el moment just per condicionar unes eleccions que el mateix president Rajoy va descriure com "més importants que les generals", pel que hi estava en joc? Segon: com pot ser que aquest mateix ministre presumeixi, en seu parlamentària, de conèixer informacions sobre fets que atempten contra l'estat de dret, i que no les faci públiques ni, sobretot, les posi en mans de la justícia? Tercer: com pot ser que un ministre d'un govern del PP, pres del caprici i la conveniència de Luis Bárcenas, tingui encara coratge per fer insinuacions sobre corrupció?

Només són possibles dues hipòtesis per contestar aquestes dues preguntes: una, aquest ministre s'ha begut l'enteniment; o dues, aquest ministre segueix una estratègia que molt possiblement ell mateix dirigeix i orquestra. I, tal com bé deia ahir David Miró, aquest ministre no és cap babau. Però sí que possiblement és un triler de la cosa pública. Un triler que ens desafia a descobrir on és el trist patató: tan trist, que ni tan sols existeix.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF