VISCA EL SISTEMA

Primer d'octubre

Vaig pensar que Espanya havia perdut Catalunya. I ho seguesc pensant

Tres anys després fa de mal dir què és més dolorós, i sobretot més nociu per a una democràcia: si les pallisses dels antidisturbis a la gent indefensa, o totes les mentides oficials que s'han acumulat en aquests tres anys per intentar tapar aquella vergonya. No tan sols tapar-la, sinó, sobretot, tergiversar-la, capgirant la realitat. No eren ciutadans pacífics intentant votar en un referèndum, sinó murades humanes, violentes i fanàtiques, que intentaven agredir uns policies que només complien el seu deure. No era un referèndum (legal segons una legalitat, il·legal segons una altra) sinó un cop d'estat postmodern. No eren líders polítics i civils imbuïts de tota la legitimitat democràtica imaginable, pacífics també i pacifistes, sinó criminals perillosos que volien dur unes masses obcecades cap a un aixecament tumultuari i violent. Hem vist un expresident del govern d'Espanya, diversos exministres, una colla d'alts comandaments policials i dotzenes d'agents de policia mentint de manera descarada davant d'un Tribunal Suprem que donava per bones les seves mentides, recitades per endavant en veu baixa per la fiscal Consuelo Madrigal (perquè ja sabia què anaven a dir). Hem vist com Amnistia Internacional, Human Rights Watch i altres organtizacions de drets humans, així com el grup de detencions arbitràries de l'ONU o el Parlament britànic, entre moltes d'altres institucions, entitats i personalitats, demanaven o exigien l'alliberament dels presos polítics catalans, i hem vist com l'estat espanyol no tan sols n'ha fet cas omís, sinó que s'ha acarnissat encara més en la persecució de l'independentisme polític i de l'activisme cívic.

L'independentisme, per la seva banda, s'ha deixatat en una permanent brega entre partits polítics que ara com ara el deixa a mercè, en gran mesura, de xarlatans i salvapàtries. Que també menteixen, i sovint amb mentides no menys impresentables que les del nacionalisme espanyol. Però això no treu que allò que es va viure els dies 1 i 3 d'octubre de fa tres anys fos, efectivament, un dels moviments de desobediència ciutadana més important que s'han conegut al món (a Europa, per descomptat) en les darreres dècades, i un gest col·lectiu de radicalitat pacífica i democràtica del qual és ben legítim sentir-se orgullosos. Aquells dies Catalunya, o la ciutadania de Catalunya, es va posar al capdavant de la reivindicació dels drets civils i les llibertats, individuals i col·lectives, més essencials. Va donar una lliçó de com es planta cara a l'autoritarisme, a l'arbitrarietat i a la violència. Després han vingut més autoritarisme, més arbitrarietat i més violència d'estat, i sobretot més —molt més— mentides, però per molt que menteixin i per molt que castiguin, no aboliran la memòria. Sabem què vam viure, què vam veure. Recordo que fa tres anys vaig pensar que Espanya, una Espanya obscura i reaccionària, en enviar la policia a pegar a la gent, havia perdut Catalunya –una Catalunya avançada, audaç i amb ganes de llibertat, de modernitat i de convivència–. I ho seguesc pensant.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF