Com negociar a martellades
Oriol Junqueras ho està fent bé. Al cap i a la fi, per molt vencedora moral que resultés la nit de diumenge passat, ERC no va guanyar les eleccions: ho va fer CiU, i potser convé recordar-ho davant de les mostres de nerviosisme que surten del pal de paller de la política catalana i el seu entorn. Nerviosisme i prepotència, tot sigui dit. Des de can convergent es reclamen "propostes" a can republicà. Junqueras, tot sigui dit, ja n'ha fet, de propostes, que tenen a veure amb fiscalitat i amb els ingressos de la Generalitat per fer front al que serà el tram més bèstia de la crisi. I ha deixat clar per pa i per sal que donarà suport a Mas en la investidura i en el que convingui, començant, com no podia ser d'una altra manera, per la consulta. És com dir que els 21 diputats d'ERC en sumaran 71 amb els 50 de CiU en les qüestions clau que han de definir la nova legislatura, però sense signar per endavant cap xec en blanc.
Això, però, no basta als partidaris del "govern fort", que ja parlen d'una altra legislatura curta i de la presumpta irresponsabilitat i incapacitat congènites d'ERC com a força de govern: mal assumpte si comences menyspreant aquells amb qui se suposa que vols arribar a un acord. No fa tant de temps, els republicans eren una colla d'afamegats que perdien les natges per una poltrona; ara són una tropa de caps esflorats que no saben fer-se càrrec de la transcendència del moment. Com quedem?
Per fer-se càrrec de la transcendència del moment, cal començar per prendre consciència de la complexitat social que reflecteixen els resultats de diumenge. I per demanar propostes, seria raonable, abans, formular-ne alguna. S'entén, alguna que no fos "Vingui vostè aquí i se'm quadri, que a canvi ja li dono el conseller en cap i uns quants accèssits". Negociar significa necessàriament escoltar: el que no pot ser és encastellar-se abans de començar perquè un s'està negociant a sobre.
Una mica de til·la sembla que aniria bé a algunes ments lúcides convergents. Que el seu partit no obtingués la majoria absoluta no és la fi del món, per molt que ho pensin ells mateixos i que la premsa mesetària els ho repeteixi a cada instant. Sí que hi ha una majoria absoluta al Parlament, i és una majoria absoluta sobiranista: l'aposta personal d'Artur Mas no ha reeixit, però sí que ho ha fet el missatge. Ara bé, el missatge el representen sensibilitats i visions polítiques diverses, però no necessàriament irreconciliables. Això és el que s'ha d'administrar, i s'ha de fer dialogant amb qui mostra condicions i capacitat per fer-ho. (Una pista: no serà qui anul·la una cita amb el president de la Generalitat per "problemes d'agenda". Si parlem d'irresponsabilitat...)
La idea d'un govern de coalició a la clàssica manera no sembla viable, i per tant caldrà trobar una fórmula nova. Això requereix fredor de cap i amplitud de mires. ERC i Junqueras hauran de trobar un difícil punt d'equilibri entre fermesa i flexibilitat. I a CiU, algú (no Artur Mas, sinó algú altre) haurà d'aprendre a demanar les coses amb modus .
