Els morts de Porreres i la filla de Franco

EscriptorDiumenge els familiars de catorze persones exhumades de la fossa comuna del cementiri de Porreres van rebre les restes en un acte oficial i solemne, i van poder dur-les als seus respectius pobles d’origen per donar-los digna sepultura. Eren catorze persones assassinades pel feixisme durant els primers mesos de la Guerra Civil a Mallorca, les catorze que el grup de tècnics i científics de la Societat Aranzadi, especialitzada en aquesta mena de treballs, han pogut identificar de les cinquanta-cinc que s’han trobat a Porreres. N’haurien trobades més si no fos que, durant el franquisme, algú va fer construir un aparatós bloc de nínxols just al damunt de la fossa, cosa que n’ha complicat extraordinàriament l’obertura i la investigació. En qualsevol cas, aquestes catorze persones, vuitanta anys després d’haver estat executades sense judici i amb enganys (els duien a la mort fent-los creure que els anaven a alliberar), han rebut finalment la reparació que la seva memòria, i la dels seus familiars, exigia. Això honora la bona feina de l’associació Memòria de Mallorca, que treballa per la dignificació de les víctimes del feixisme a l’illa, i la del Govern Balear i l’Ajuntament de Porreres, que han fet possible aquest acte de justícia. Durant els últims quaranta anys, per covardia o per ser hereus no declarats dels qui van perpetrar aquests crims, els governants illencs i madrilenys han refusat d’escoltar el prec dels vençuts per la barbàrie. Que la presidenta Armengol demanés perdó per rectificar aquest fet també mereix aplaudiment, però revela que ella encara es pensa que governa en un sistema democràtic.

Fa unes setmanes va morir la filla del dictador Franco, Carmen, amb una fortuna de més de sis-cents milions d’euros, que s’ha repartit entre els set fills de la difunta. És la fortuna que va amassar el dictador al llarg dels seus quaranta anys en el poder, practicant la rapinya i l’espoli sistemàtics dels béns públics. Ell era el responsable militar i polític dels morts de Porreres, i de tants milers de cadàvers que encara hi ha, amuntegats de qualsevol manera, als cementiris, a les carreteres, als penya-segats i als pous d’arreu de Mallorca i d’arreu d’Espanya. Existeix una Fundación Francisco Franco que la filla presidia i que no dubta a presentar-se com a actor en la vida pública espanyola cada vegada que ho troba oportú, generosament subvencionada amb diner públic. Com també es paga amb els diners de tots el manteniment del túmul funerari del dictador al Valle de los Caídos.

No cal afegir-hi gaire cosa més. Que continuïn les tasques d’exhumació a la cinquantena de fosses que hi ha a Mallorca, i als centenars que hi ha arreu de la Pell de Brau. Però que no ens vulguin fer creure que un sistema construït damunt de l’oblit i la mofa als morts pel feixisme és una democràcia. Com va dir una de les familiars dels morts de Porreres: “No sento cap odi, jo no sé sentir odi. Però no puc perdonar. Hi ha coses que no tenen perdó”.