Un ministre exemplar

No és, en el PP del 155, un ministre qualsevol. Al cap i a la fi, ell assumeix de bon grat el paper de corretja de transmissió a fiscals i jutges de les ordres del govern d’Espanya, que, al seu torn, les rep de diversos mitjans de comunicació, que, al seu torn, les reben de la FAES, que, al seu torn, és el cervell polític que representa els interessos de l’Íbex-35, també anomenat Florentino pels amics i per resumir. Una cadena de comandament en la qual ell té l’honor de no ser la darrera baula (ho són Llarena i ho varen ser Maza i Moix) i que sens dubte reporta satisfaccions en forma de projecció política (el d’Interior és un ministeri amb molta quota de pantalla) a un personatge que sempre va voler ser portada de revista, d’ençà que el 1989 va començar a sortir a les revistes del cor quan, com a jutge, va dictar sentència en el divorci entre el duc de Feria i Naty Abascal.

La seva etapa (més recent, entre 2011 i 2015) també va tenir molt lluïment a les revistes rosa, en virtut de la seva amistat amb la duquessa d’Alba i amb Paquirrín (a qui va ajudar decisivament a tramitar l’obertura d’un negoci de restauració a la capital andalusa, que el fill del torero té a mitges amb el periodista Carlos Herrera) i un episodi políticament culminant que va consistir en el desmantellament del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) d’Archidona, just després que l’immigrant algerià Mohamed Bouderbala aparegués mort en aquest centre d’empresonament, en circumstàncies mai no aclarides. L’esquerra andalusa segueix sostenint que el desmantellament del CIE, fet de pressa i corrents, va obeir sobretot a la urgència de tirar terra (mai més ben dit) damunt la mort de Bouderbala.

A ulls de M. Rajoy, aquest currículum feia de Juan Ignacio Zoido l’home idoni per assumir la cartera d’Interior després que el molt més que lleial Jorge Fernández Díaz, artífex de l’operació Catalunya, la deixés en el llistó més baix de la seva història pel que fa a la degradació antidemocràtica dels poders públics (és sempre recomanable la recuperació del documental Les clavegueres d’Interior, odiat però mai no contestat pel govern d’Espanya). Rajoy no es va equivocar en la tria, més que més perquè el ministre dona tothora mostres d’una versatilitat insòlita. Tan aviat el veiem posant-se al capdavant del cas de la mort del petit Gabriel, com apel·lant als governs europeus perquè interfereixin la justícia dels seus països contra els independentistes catalans, com replicant a unes declaracions de Pep Guardiola, com cantant El novio de la muerte (l’himne de la Legión, el cos fundat pel general feixista i mutilat Millán-Astray) en companyia de mig gabinet de govern: Cospedal, Méndez de Vigo i Catalá. Sempre coses molt efectistes, molt del gust dels programes matinals i de la tarda d’Antena 3, Telecinco i TVE. Zoido és un ministre exemplar, en el sentit que és un exemple paradigmàtic, un producte genuí, de l’Espanya que reflecteixen i alimenten sense descans uns mitjans periodístics que competeixen per l’audiència a través de la intoxicació.