La justícia, que no hi ha qui l'entengui

Maria Antònia Munar, que fou presidenta del Parlament balear, del Consell de Mallorca i d'un partit anomenat UM, i que ara és una delinqüent condemnada a cinc anys i mig de presó pel que es coneix com a cas maquillatge , va fer ahir una aportació ben original a la casuística judicial dels delictes de corrupció. "Ningú hauria d'anar a la presó per temes econòmics", va afirmar, meditativa, davant dels micros d'IB3 Ràdio. I, com Dupont i Dupond, encara va dir més: que el Codi Penal espanyol "és napoleònic", que els assumptes judicials "s'han polititzat" (com si la política fos la tinya, ella que s'hi ha dedicat tota la vida) i que els assumptes de diners, en definitiva, "s'arreglen amb diners": és a dir, tornant el que s'ha robat, i no a través d'inoportunes sentències de presidi. Munar, doncs, a mig camí entre les postures dels antisistema, dels independentistes i dels moralistes. Qui ho haguera hagut de dir.

L'exlideressa, tanmateix, té raó en una cosa: als lladres (sobretot quan ho són de cabals públics) se'ls hauria de condemnar a retornar el que han sostret. Ara bé, que vagin a la garjola també és oportú i m'atrevesc a dir que necessari, i és una mesura profilàctica que el Codi Penal preveu consuetudinàriament (no sé si des de Napoleó). Una altra cosa és si ens posem a comparar: per tal d'il·lustrar el seu raonament, Munar va contraposar el seu cas amb el d'una dona que en va matar una altra ("tallant-li la jugular", va precisar) i que només ha estat condemnada a tres anys i mig de presidi. Altra vegada té raó l'exmultipresidenta: comparada amb una assassina, a ella encara li hauríem d'aixecar un monument. Al cap i a la fi, a Millet poc li falta. A veure si, a més de política, la sentència contra Munar no deu ser també masclista...