Un home que va tenir por
L'editor Quim Torra ho va dir clar al Facebook: "El cas Sentís, de tan complicat és molt senzill: només calia que hagués demanat perdó en algun moment per haver col·laborat en l'intent de genocidi d'una cultura".
En un país els dirigents del qual van decidir esborrar les traces de quaranta anys d'infàmia i lliurar-se a un gojós exercici d'amnèsia obligatòria (se'n va dir Transició, i com sap tothom va ser un èxit clamorós), l'oportunisme es confon fàcilment amb la intel·ligència, i a molts els pot semblar que viure cent anys constitueix alguna mena de mèrit suplementari que aconsella passar per alt -en nom del bé comú- certs detalls d'una vida longeva i avalada per tota mena de distincions.
"Testimoni i partícip dels grans moments històrics del segle XX", insisteixen els seus admiradors. I tant: no tothom pot dir, com Carles Sentís, que va entrar a Barcelona amb les tropes de Franco desfilant vestit de militar. De per si això ja resulta un pèl controvertible, però potser el més feridor, com apuntava Torra, és que el prohom mai mostrés el més mínim indici de penediment. "Mai vaig ser franquista: vaig conviure amb el règim, com tants", es va limitar a dir.
I també tenia raó: molt abans que qualsevol altra cosa, segurament Sentís va ser només un home que va tenir por i que va actuar en conseqüència. Com tants, en efecte. Per això també són tants els que acomiaden entre hurres i lloances cent anys de vida esquiva i tremolosa, viscuda sota l'imperi de la por.
