24/09/2011

La història interminable

2 min

"El que [Mahmud] Abbas fa buscant el ple reconeixement a l'ONU és obrir la capsa de Pandora per a altres moviments nacionalistes arreu del món que busquen un estatus internacional. És com si els corsos demanessin l'autonomia de França, o els bascos l'autonomia i la independència d'Espanya". Eren paraules de l'exambaixador d'Israel davant de les Nacions Unides Dore Gold (quin nom més auri, per cert), per valorar la mesura del president palestí, Mahmud Abbas, que ahir va demanar al secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, l'adhesió de Palestina a aquest organisme com a membre de ple dret. És a dir, el reconeixement de l'Estat palestí (petició, per altra banda, sense possibilitats de prosperar, a causa de l'escassa predisposició dels estats europeus i del vigorós veto dels EUA).

Les declaracions del senyor Gold xoquen frontalment amb la memòria d'uns temps no llunyans en què Israel va ser una referència indiscutible per als nacionalismes de les perifèries hispàniques. Com que eren declaracions per a Catalunya Ràdio, i com a bon diplomàtic, el senyor Gold va evitar qualsevol referència al problema catalán , però se li va entendre tot. La pretensió dels palestins de convertir-se en un estat (ni que sigui observador, com proposava França) és indesitjable i topa de mala manera amb la legalitat vigent, com succeeix amb les reclamacions "nacionalistes" (es veu que Espanya i França no en són, de nacionalistes) de corsos i bascos. O de catalans.

Hi va haver, com dèiem, un temps en què el catalanisme s'identificava plenament amb Israel, molt especialment després de la proclamació, per boca de Ben Gurion, de l'Estat hebreu. La construcció d'aquest estat -amb totes les circumstàncies en contra i per part d'un col·lectiu que venia de patir la infàmia de l'Holocaust nazi- desprenia una èpica necessàriament atractiva per a qualsevol poble que s'autopercebés oprimit i que tingués la voluntat de fer un pas endavant. I per si això fos poc, la lírica autogestionària dels quibuts resultava altament seductora per a l'esquerra aleshores utopista que donava per segur que tot estava per fer i tot era possible.

Van passar els anys i, com és prou sabut, la realitat va anar canviant. Israel va entrar sota la fèrula americana i va deixar de ser d'esquerres (és el que passa amb les democràcies, que el poder va canviant de mans), i les esquerres d'aquí van accedir al poder i, consegüentment, es van tornar cíniques i autodestructives. El paradigma es va capgirar, i la lluita palestina es va convertir en el referent (indiscutible) per a un cert catalanisme i una certa esquerra. I tanmateix, el dia que els palestins obtinguin el seu estat (un dia que crec que veurem, d'aquí no gaires anys), no tardaran a convertir aquest estat en una eina de poder tan o més recargolada i brutal del que pugui ser l'actual Israel. I si mai Catalunya -deunidó- es converteix en un estat sobirà, li passarà el mateix en comparació amb Espanya. La condició humana, ves què hi farem, té aquestes bromes.

stats