Publicitat
Publicitat

I si haguéssim estat protestants?

Aquesta setmana el papa de Roma ha abdicat i el podrimener de la política catalana ha aflorat en tota la seva esplendor. ¿Hi pot haver relació entre una cosa i l'altra? Doncs sí, n'hi pot haver, com sol haver-hi relació entre la gimnàsia, la magnèsia i la potàsia. Mirem-nos-ho de prop i ho veurem de seguida.

Benet XVI ( equis, uve, palito ) ha abdicat perquè, per molt que fos els papa dels catòlics, en el fons és protestant. Si no, no s'explica. Als països protestants les dimissions són relativament freqüents: fa només tres anys, una colla de ministres de Gordon Brown van dimitir perquè cobraven indegudament una dieta en concepte de residència: se suposava que eren parlamentaris que no tenien residència a Londres, però sí que la tenien, i tot i així cobraven uns diners (pocs) per tenir un pis o un apartament llogats a la capital de la Pèrfida Albió. Total, que van dimitir l'un darrere de l'altre, i al final només li van deixar al pobre Brown la sortida mínimament digna de dimitir ell també. Que, aquí, un polític dimiteixi només per haver cobrat una dieta que no li tocava és una hipòtesi de ciència-ficció, amb tanta probabilitat de produir-se com que el cel es besi amb la terra. Però no acaben aquí els exemples: també al Regne Unit i sota el mandat de Gordon Brown, el cap antiterrorista de Scotland Yard, Bob Quick, va abandonar voluntàriament el seu càrrec... només perquè l'havien fotografiat amb uns papers secrets que portava sota el braç girats a l'inrevés! És a dir, l'home va considerar que no era digne de continuar al seu càrrec perquè s'havia col·locat malament sota el braç uns papers que duia per a una reunió al màxim nivell al 10 de Downing Street, i va tocar el dos completament desolat. Últimament també han fet fortuna als mitjans el cas de Chris Huhne, un altre ministre que ha renunciat per un problema de faldilles i una infracció de trànsit, i fa cosa d'un any va tenir importància la dimissió de Liam Fox, ministre de Defensa de Clegg i Cameron, per haver presumptament afavorit un amic que suposadament li feia d'assessor.

Tots aquests anglesos dimiteixen, però és que tots ells, siguin o no siguin creients, formen part de la cultura protestant, en què és notori que cadascú ha de carregar les seves culpes i les conseqüències dels seus actes. Aquí, en canvi, som catòlics, i en haver rebut el perdó de la confessió (ni que sigui una confessió a mitges, i feta de mala gana) ja ens pensem que som mereixedors de tots els perdons. A posta el papa Ratzinger, com a bon protestant, en constatar que ja no estava en condicions de fer la seva feina, s'ha estimat més agafar la porta i tocar el dos. Podia ser papa dels catòlics, però com a bon alemany, és un protestant de soca-rel. I a posta també Manuel Bustos, que deu ser un catòlic recalcitrant, manté la seva acta de regidor i insisteix una vegada i una altra en una innocència que no es creu ni Lina Morgan. Ja ho veuen: al final, tot ve del dia que Luter va penjar un paperot a la porta d'una església.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF