El final de la pel·lícula
"O pacte fiscal o independència". Com segurament ja saben, el secretari d'organització de CDC, Josep Rull, es va mostrar ahir així de clar i català en una entrevista a Efe. Pitos y flautas , deu haver xiulat el ministre Montoro, en llegir aquestes declaracions. ¿Una febrada convergent d'estiu o alguna cosa més seriosa? Les invitacions del conseller Puig a obrir diàleg amb ERC (d'alguna cosa li ha d'haver valgut la paciència a Oriol Junqueras), així com la inclusió, dins la ponència política de l'últim congrés de CDC, de la possibilitat d'un referèndum d'autodeterminació en cas que el govern del PP es posi de cul amb el pacte fiscal fan pensar que, en aquesta ocasió, el gos català, a més de lladrar, podria arribar a mossegar i tot.
Esclar que, fins i tot en la nítida contundència del senyor Rull, hi ha matisos. Per exemple, va voler aclarir que la via sobiranista quedaria legitimada en cas que el govern d'Artur Mas rebés un no rotund al pacte fiscal per part de Rajoy. Pregunta: i si el no és concloent, però no rotund? ¿I si és un sí-però-no-però-espera-una-mica? I si la resposta és una mica de peix (una arengada seca, posem per cas) dins el cove? I si és una picada d'ullet, un copet a l'esquena i un somriure a l'estil de Zapatero? Ítem més, el senyor Rull avisa que el pacte fiscal representa per a Espanya "una gran oportunitat per demostrar que Catalunya no li interessa només pels diners". Per demostrar que hi ha alguna engruna d'amor vertader, vaja. I aquí sí que no ho podem evitar: ens recorda aquella senyora de casa bona de Barcelona que mirava les pel·lícules porno fins al final, amb l'esperança que potser la protagonista acabaria casant-se.
