VISCA EL SISTEMA

A la festa de Pedro Jota

Tant se val si hi ha pandèmia, si donen un mal exemple o si ensenyen el llautó

Molt possiblement Pedro J. Ramírez és el periodista que més ha condicionat la vida política espanyola dels darrers trenta anys, dada que fa que, en el seu cas, l'afegitó “per a bé o per a mal” sigui innecessari. La intel·ligència pràctica del personatge, i la seva habilitat per envoltar-se de professionals i col·laboradors de bon nivell, no l'absolen de practicar una idea del periodisme que consisteix a exercir el poder polític sense embrutar-se fent política des d'un partit. La seva ambició tampoc no consisteix a exercir qualsevol poder, sinó el màxim. Pedro Jota fa periodisme per governar, per posar els carrils per on han de circular els actors polítics a Espanya si volen arribar a algun lloc. Igualment essencial per a Pedro Jota és la defensa d'un statu quo, que és el que ve definit pel sistema polític del 78. I per acomplir aquest objectiu no ha dubtat mai a mentir, a intoxicar, a crear debats falsos i a induir estats d'opinió: Pedro Jota ja havia inventat les fake news molt abans que Trump ens dugués a anomenar-les d'aquesta manera. Algú pot dir que, per fer tot això que dic, se n'ha de saber, s'ha de poder i, com en el poema de Gabriel Ferrater, s'ha de gosar poder. És possible, però la vida pública dels països tendeix a ser bastant més sana si no hi ha suposats primers espases del periodisme que es dediquen a denigrar-lo amb pràctiques de claveguera, que per a més inri acaben creant escola. Qui vulgui aprofundir en el tema, pot llegir El director, el llibre del periodista David Jiménez, que va dirigir el diari El Mundo després que Pedro Jota en fos descavalcat. I qui vulgui tenir-ne un record definitori, en té prou d'evocar els quatre anys (quatre) que va dedicar El Mundo, sota la direcció de Pedro Jota, a alimentar la falsedat de l'anomenada “pista basca” sobre l'autoria dels atemptats de l'11 de març del 2004 a Madrid.

Aquesta setmana s'han celebrat els cinc anys de vida d' El Español, nom del diari digital fundat i dirigit pel nostre personatge. Els aniversaris El Español els celebra amb la gala de lliurament d'uns premis anomenats Los Leones, en referència a l'animal que figura al logotip de la casa, una tria curiosa perquè, amb aquest nom, el més normal és que el diari s'hagués identificat amb un bou de lídia. Però, vaja, el lleó és el rei de la selva, que és allò que Pedro Jota està convençut de ser. I n'està convençut perquè és un vanitós, però sobretot perquè sap que els polítics de Madrid el temen: no perquè ell sigui un gran periodista, afegiríem, sinó perquè els altres són polítics mediocres. I això, aquesta mediocritat temorosa, aquesta necessitat d'afalagar a un que reconeixen com a poderós, és el que explica l'assistència de 150 “personalitats” (des de Pablo Casado a Salvador Illa, passant per Inés Arrimadas i membres del govern d'Espanya) a la festa de Pedro Jota. Tant se val si hi ha pandèmia, si donen un mal exemple o si ensenyen el llautó: la mediocritat és una inèrcia difícil de tombar. Perquè Luis del Olmo es va retirar, que, si no, per Carnaval tocava el botillo.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF