Qui escratxa els escratxadors?
Que la PAH aconseguís que la ILP sobre la dació en pagament entrés a debat al Congrés de Diputats (va fer falta que un matrimoni de Calvià se suïcidés el dia anterior perquè ses senyories del PP no direm que se'n compadissin, però sí almenys que entenguessin que no els convenien gens segons quins titulars de premsa) sens dubte s'ha de considerar un èxit, i així ho vam celebrar. Que els alts tribunals de la UE declarin que la llei hipotecària espanyola és insòlitament abusiva de iure i il·legal de facto , per les condicions brutals que els bancs han aconseguit arrencar dels partits polítics (una relació més que obscura, la dels bancs i els partits a Espanya i a Catalunya, que algun dia haurà de ser explicada amb totes les lletres), sens dubte és una molt bona notícia, i així ho vam entendre. Que alts dirigents del PP, començant per la borrosa senyora Cifuentes, equiparin Ada Colau i la gent de la PAH amb l'entorn filo o proetarra, o directament amb els nazis (quina obsessió digna de psicoanàlisi, la del PP amb els nazis), és sens dubte una burrada i una desproporció, que com a tals hem deplorat tots plegats.
Tot això és així, i un servidor no veu cap motiu per desdir-se de cap punt del paràgraf anterior. Ara bé, que la mateixa PAH promogui aquest esperpent de l'escrache com a forma vàlida de protesta, i que a sobre la presenti com una via "pacífica" de donar a conèixer les seves intencions i els seus objectius, és un absurd inadmissible en el que fins ara havia estat una trajectòria impecable d'aquesta entitat. Per a qui encara no n'estigui al cas, l' escrache és una pràctica importada de l'Argentina (allà se solia fer servir contra els antics sicaris de la dictadura de Videla) i consisteix a dur una protesta, la que sigui, fins al domicili de la persona o persones contra les quals es vol protestar, o als seus indrets habituals de treball o de trànsit quotidià. Protestes transportables, que al cap i a la fi no fan més que calcar els models profundament capitalistes de les empreses de cobradors de morosos, com els del frac o els de la pantera rosa. I, per descomptat, una forma no gens pacífica, i sí molt potencialment conflictiva, de dirimir qualsevol assumpte (no tan sols el de les hipoteques). Si de l'escrache argentí n'haguéssim de dir en català, posem per cas, escratxament , escratxada o escratx , hi ha una pregunta que salta espontàniament: qui pot escratxar els escratxadors? O dit d'una altra manera: ¿quan es justifica i quan no es justifica un escratxament, escratxada o escratx?
¿Mesures desesperades per a situacions desesperades? És possible: això és el que argumenten les veus de la PAH, que parlen fins i tot de fer pahdagogia per tal d'informar els diputats del Congrés de les conseqüències del seu vot. Però aquí tot és reversible, com alguns anoracs, i no ens vindria gens de nou veure ben aviat escratxades, escratxaments o escratxos a la porta del domicili de la senyora Ada Colau per acusar-la de filoetarra. I així no hi ha manera d'articular cap negociació, oi que no?
