26/12/2017

El discurs d’un rei fracassat

2 min

Una antiga cançó popular mallorquina diu: “Això era un rei / que pelava faves, / i li queien ses baves / dins un ribell”. Aquells que varen sentir curiositat, i fins i tot interès, per saber com seria el regnat de Felip de Borbó, han pogut aclarir la incògnita tan sols en tres anys: es tracta d’un regnat fracassat, que avui ja només deixa el dubte de la data de caducitat de la monarquia espanyola, si es produirà durant el mateix regnat de qui va escollir dur el títol de Felip VI, o si, per contra, la Corona s’anirà esllanguint fins a decaure en la propera generació.

L’arribada al tron de Felip VI ja es va produir de manera diguem que poc lluïda, com a conseqüència de l’abdicació forçada de Joan Carles I en veure’s acorralat pels casos de corrupció que emergien al voltant de la seva filla i el seu gendre, i de la seva pròpia persona. Però el regnat de l’actual monarca va quedar escapçat (citem Soraya) per ell mateix i pels equips que l’assessoren des de la Casa del Rei i des del govern d’Espanya amb el tristament cèlebre discurs del 3 d’octubre, que va tenir un bis no menys desgraciat disset dies després, amb l’altre discurs que va pronunciar, a la cerimònia de lliurament dels premis Princesa d’Astúries d’enguany, tot just un dia abans de la reunió del consell de ministres que havia de decidir l’activació de l’article 155 i el contingut clamorosament antidemocràtic (i anticonstitucional) que se li donava. En aquelles dues ocasions, Felip VI va traçar una línia divisòria extremadament perillosa entre els catalans que no havien de témer res de l’Estat i els que, per contra, sí que tenien motius per tenir por (i amb raó, com s’ha comprovat més que a bastament). Aquest error, el de renunciar al seu paper de mediador per convertir-se en un cap d’estat parcial, el perseguirà fins al darrer dia del seu regnat. En el missatge de diumenge passat no es va excedir tant, però només li va faltar lamentar la derrota del PP i celebrar els resultats de Cs.

Dins el peculiar equilibri de forces i de poders de la democràcia espanyola (nascuda i crescuda sota l’ombra de la dictadura anterior), i en el context del sistema polític de 1978, Joan Carles I va tenir el doble encert de trair en bona mesura els designis del dictador Franco (primer) i dels militars colpistes del 23-F (després). Això li va conferir una renda de legitimitat i de respectabilitat que va ser acceptada majoritàriament, tot i que després ell mateix la dilapidés al mateix ritme que amassava la seva fortuna personal, d’orígens encara gens clars. Però Felip VI va rebre el ceptre sense cap més autoritat que la de ser fill de son pare i sense cap més prestigi que el que encara li concedeix la premsa del cor. Tanmateix, quan li ha arribat l’hora del seu examen, ha suspès de forma calamitosa. A Catalunya (que encara és Espanya, encara que fins i tot Felip VI sembli que ho oblidi) hi ha una majoria absoluta que no acata aquest rei. I que ara ja no ho farà mai.

stats