“...desprecia cuanto ignora”

BarcelonaPer molt que el PP, Vox i Ciutadans s’hi esquincin les vestidures, el canvi que preveu la nova llei d’educació d’Espanya, en el sentit que el castellà deixi de ser llengua vehicular de l’ensenyament públic a tot Espanya, no fa més que tornar les coses a la situació en què es trobaven abans del mandat de Mariano Rajoy i del seu tristament famós ministre Wert, el que es proposava espanyolitzar criatures a tort i a dret. És una llei que previsiblement tirarà endavant amb els suports de la investidura de Pedro Sánchez, més el sí (que allà va ser abstenció) d’ERC. Això farà (ja ha fet) que el posicionament enfront de la que es coneix com a Lomloe sigui un nou motiu d’enfrontament agre entre JxCat i ERC, que encara són socis al govern de Catalunya i que previsiblement ho hauran de continuar sent després de les eleccions del 14 de febrer. Cap sorpresa, com tampoc ho és que la megadreta espanyolista faci servir aquesta modificació per denunciar novament una suposada persecució contra la llengua castellana que tan sols és una de les fantasies obscures amb què els agrada torturar-se.

La consideració del castellà com a llengua vehicular de l’escola no era més que una manera d’augmentar la desigualtat entre el castellà i les altres llengües cooficials a l’estat espanyol. Està bé rectificar el despropòsit de la llei Wert, però la desigualtat continuarà exactament igual perquè en realitat ve consagrada per la Constitució de 1978: no ens hem de cansar de denunciar que allà es fixa el deure que tenim tots els espanyols de conèixer el castellà, enfront del dret (tan sols el dret) d’usar la llengua pròpia, i encara tan sols dins de la pròpia comunitat autònoma. Això és un marc legal que no tan sols no defensa ni empara la diversitat lingüística, sinó que el que fa és distingir entre una llengua de primera i unes altres de segona (regional). I que deixa en paper mullat el punt 3 de l’article tercer de la Constitució: “Les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya són un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Com que això no es compleix, converteix Espanya en l’estat més bel·ligerant de la Unió Europea contra la diversitat.

Per mostra l’actitud de qui ocupa ni més ni menys que el càrrec de ministre de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, que es va estrenar afirmant que, davant la pandèmia, la cultura havia de conformar-se a quedar relegada a un segon terme pel que feia a les prioritats del govern. Ara s’ha despenjat amb un tuit en què es referia al català i al valencià com a llengües diferents, i, quan ha rebut una gran quantitat de respostes que li feien notar que cometia un error greu, encara hi ha reincidit argumentant que, a l’Estatut del País Valencià (de la Comunitat Valenciana, diria ell), es fa servir la denominació “valencià”. Sí, però no es diu enlloc que sigui un idioma diferent del català. En el fons, les lleis (la Lomce, la Constitució) no fan més que reflectir mentalitats. I la mentalitat pel que fa a les llengües, aquí, segueix sent retrògrada i estantissa.