Un estat decebedor

Cercava un adjectiu per als fets que hem conegut gràcies a l’exclusiva signada per Àlex Font Manté, Natàlia Vila i Albert Martín que aquest diari ha publicat durant aquest cap de setmana: a saber, que l’endemà mateix del referèndum de l’1-O l’estat espanyol va tirar endavant una estratègia financera kamikaze consistent en la retirada massiva de dipòsits de CaixaBank i el Banc Sabadell per provocar un daltabaix financer a Catalunya, de conseqüències imprevisibles. Era la manera de forçar la sortida de seus d’empreses, començant per la d’aquestes mateixes entitats bancàries, per a la qual s’havia aprovat tot un decret que ho feia no tan sols possible sinó que convertia la fugida en un imperatiu polític. Transmès, també, pel rei d’Espanya en persona a cop de telèfon.

Deia que cercava un qualificatiu per a aquesta infàmia. Però no el trobava fins que va acudir al rescat el sempre oportú García Albiol, que abandona la vida parlamentària com a president del PP català per llançar-se a la reconquesta de l’alcaldia de Badalona. Albiol afirma que se’n va “decebut” de la política catalana. Ens agradaria poder dir el mateix d’ell, però no és possible sentir-se decebut d’algú que mai ha emès cap senyal que permetés esperar-ne alguna cosa.

L’adjectiu, en canvi, sí que és escaient per a l’estat espanyol, si més no per als que han cregut, o encara volen creure, que es tracta d’un estat democràtic i de dret. En efecte, és profundament decebedor un estat que, per tal de salvar la pàtria, és capaç de disparar-se un tret al cap, que és el que significa aquesta absurda operació d’intent d’ofec financer. Un comportament tan brutal i primari com aquest només s’explica perquè en realitat no es tracta de salvar la pàtria, o Espanya, o com en vulguin dir, sinó de salvar (una vegada més) el sistema polític del 78, del qual tan orgullós se sent José María Aznar. Es tracta de perpetuar el model social que arrossega Espanya des d’abans de Franco i tot, consistent en una desigualtat salvatge entre les elits que acaparen el poder i una ciutadania tan empobrida econòmicament i culturalment com sigui possible, a fi que sigui dòcil i fàcil de manipular. Si les conseqüències de l’operació haguessin arribat a la fallida econòmica, als seus responsables tant se’ls en donava: sempre hi ha la possibilitat d’estirar les línies internacionals de crèdit i, sobretot, la de munyir sense contemplacions la mateixa ciutadania, que ja s’ha empassat un rescat bancari de com a mínim seixanta mil milions d’euros sense enfadar-se gaire.

No es pot parlar d’Espanya com a estat fallit perquè aquesta terminologia es reserva als estats que han arribat a una situació d’absoluta inviabilitat, i no és el cas. Però sí que sembla del tot adequat parla d’estat decebedor. D’estat fake, per fer servir una paraula de moda. Els que encara tenen ganes de viure-hi fan un acte de fe commovedor, però francament poc pràctic. Agraïm, doncs, l’adjectiu a Albiol, que sempre ha tingut vocació de servidor d’aquest estat i que no es pot negar que s’hi assembla.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF