30/08/2011

La crisi i la caspa

1 min

La crisi proveeix un argument suplementari molt més eficaç al nacionalisme espanyol que no pas al català. El lema "Espanya és crisi", que se sustenta en la certesa de l'espoli fiscal que Catalunya, no acaba de quallar (ahir, en aquestes mateixes pàgines, Antoni Vives hi aprofundia amb bons arguments a compte de l'auge de la xenofòbia, que també és una conseqüència de la crisi). És a dir, que la idea segons la qual a Catalunya li anirien millor les coses (futurible) un cop s'emancipés d'Espanya no arriba a arrelar prou bé. En canvi, el discurs que afirma que la causa de tots els mals d'Espanya són les comunitats autònomes, i molt singularment Catalunya (present), té cada dia més adeptes.

Això no és d'estranyar perquè el nacionalisme espanyol, alimentat amb la substància d'un estat nació, és més potent del que mai ho pugui ser el català: tan potent que fins i tot ignora, o oblida, que és un nacionalisme. Aquest és el triomf pòstum de l'era Aznar, que va consistir en la recuperació de l'orgull de proclamar-se espanyol i en la plena legitimació d'aquest orgull com a senya de plenitud democràtica i ciutadana. Així fou com el nacionalisme espanyol va superar les cauteles de la Transició i es va convertir en un "nacionalisme banal", per dir-ho amb l'expressió de Michael Billig. Un nacionalisme que no només impregna per complet el discurs del PP, sinó també, per osmosi, el del PSOE.

Aviat, quan don Mariano es mudi a viure a la Moncloa, la pluja de caspa està assegurada. I la crisi hi ajuda.

stats