Lliures per obeir
La llibertat també consisteix a saber quan s’ha d’obeir. Al mateix temps, consisteix a no voler viure sense prendre les pròpies decisions. L’equilibri entre una cosa i l’altra és difícil, i és posat a prova en una situació com aquesta crisi. Molts, sense pensar-hi, tendeixen a obeir sense reserves i a cedir tota la seva capacitat de decidir a uns altres que decideixin per ells. És una autolimitació que fins a un cert punt és comprensible i fins i tot necessària (aquí tots hem de seguir unes normes no tan sols per protegir la pròpia salut, sinó també la dels altres), però que a partir d’un altre punt resulta perillosa. Hi ha un cert pensament que es diu revolucionari (però de revolucionaris de casa bona) que s’ha fet un tip de citar aquell poema de Joan Brossa que fa així: “La gent no s’adona del poder que té. Amb una vaga general d’una setmana n’hi hauria prou per ensorrar l’economia, paralitzar l’Estat i demostrar que les lleis que imposen no són necessàries”.
Potser seria més exacte moure una mica la frase i dir que s’ha paralitzat l’economia i ensorrat l’Estat, però en qualsevol cas la conseqüència no ha estat la presa de la Bastilla sinó l’estat d’alarma, el confinament i la resignació. Alguns van més enllà de la resignació i col·laboren activament: quant falta perquè qui gosi sortir al carrer sense mascareta sigui insultat des d’algun balcó? Al començament de la reclusió els aplaudiments al personal sanitari eren frescos i espontanis; ara s’han tornat obligatoris i qui no hi participi (pel motiu que sigui) és susceptible de ser sotmès a vigilància i escrutini veïnals. A molts pobles i algunes ciutats, per altra banda, els aplaudiments han deixat d’anar dedicats a metges i infermeres per ser-ho als agents de policia, mentre passen fent sonar triomfalment les sirenes de cotxes i furgonetes. De vegades no són només les sirenes, el que es fa sonar, sinó també l’himne d’Espanya a tot volum, com va fer l’exèrcit espanyol al Barri Vell de Pamplona. L’abús d’autoritat i de força en temps d’estat d’alarma (que no hem d’oblidar que precedeix l’estat d’emergència i el d’excepció) estan ben vistos, tant si els que el practiquen són uniformats com si no ho són: a l’Hospital de la Vall d’Hebron van acabar a cops de puny els voluntaris que repartien el menjar, i que van resultar ser membres dels Boixos Nois i de les Brigadas Blanquiazules. Devien promoure els valors del futbol, que aquests dies també s’han vist magníficament expressats i retratats.
Som lliures per obeir, però per això mateix cal que combatem la temptació de la societat disciplinària. En especial quan es vagi aixecant el confinament de forma gradual i es vulgui aprofitar per introduir (també seguint la mateixa gradació) noves mesures de control. Caldrà examinar bé si totes tenen sentit i responen a un bé major o, per contra, només cerquen la creació d’una societat dòcil i silent, amb la col·laboració dels guardians que apareixeran dins de les mateixes comunitats. Haurem d’examinar fins i tot que no ens convertim en guardians cadascun de nosaltres mateixos.
