Publicitat
Publicitat

Cada cinquanta anys, o menys

Dins els annals -mai més ben dit- del que es coneix com a catalanofòbia -curiosa paraula, si es mira bé- hi ocupa un lloc permanentment destacat la famosa frase del general Espartero (hi ha qui l'atribueix al president Azaña, que no en va ser l'autor però que es veu que no la desaprovava): "Per governar Espanya, cal bombardejar Barcelona una vegada cada cinquanta anys". Fa un parell d'anys, el pare de la Constitució Gregorio Peces-Barba, que al cel sia, encara la va tornar a recuperar, tot i que després va aclarir que ho havia fet de broma. Encara ens estem partint de riure.

La frase d'Espartero és cosina germana d'aquella altra de Luis de Galinsoga, aquella de "Todos los catalanes son una mierda ". Tot i que, a diferència de De Galinsoga, que més aviat manifestava una opinió (totes les opinions, ja se sap, són respectables), el general Espartero, famós per la mida dels testicles del seu cavall, es basava en una constatació empírica. I és que Barcelona, en efecte, ha estat profusament bombardejada com a mínim en set moments diferents -si no m'he descomptat- de la seva història moderna, des de la guerra dels Segadors fins a la guerra anomenada civil , en una data tan recent com l'any 1938. No ben bé cada cinquanta anys, però si fa no fa.

De manera, doncs, que Espartero, si ens atenim a les dades estrictes, no anava tan desencaminat. És més: en certa manera, la seva frase es podria considerar precursora del que després s'ha conegut com a "polítiques d'harmonització interna" de l'estat espanyol, des de la Loapa fins a la sentència del TC sobre/contra l'Estatut. Ara fa més de setanta anys que Barcelona no pateix cap bombardeig, i a alguns patriotes constitucionals els costa de dissimular que troben que aquest lapse s'està fent massa llarg. Un servidor és dels optimistes que creuen que tal cosa no tornarà a succeir, per múltiples motius. Però, també, dels que pensen que els cràters que deixaven les bombes als carrers de l'afamegada i terroritzada Barcelona de la Guerra Civil, donaven la mida exacta del que s'ha conegut com "l'encaix de Catalunya dins Espanya". Un encaix -constitucional, per descomptat- basat fonamentalment en la por que el desastre no es tornés a repetir.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF