Publicitat
Publicitat

'La caiguda de la Casa Usher'

Com més coses sabem d'aquest noi més grosses les traiem, però també més simpàtic ens cau. Ens referim, és clar, al gran Iñaki Urdangarin. A mesura que el seu exsoci traïdor, el tal Diego Torres, va cantant i filtrant (últimament la política i les institucions espanyoles usen filtres de gran calibre), ens anem assabentant de detalls sobre el comportament i la personalitat del gendríssim que en certa manera el fan entendridor. Per exemple, ara hem sabut que va desenvolupar tal grau de confiança amb el secretari de les infantes, Carlos García Revenga, que sovint intercanviava amb ell fotos porno d'internet (cosa que demostra que la signatura d' El Duc Em-Palma-t no era únicament una fantasmada, sinó que l'home anava arrencat de debò).

Un paio que ha entrat a formar part d'una família reial, ni que sigui l'espanyola, i que es dedica a fer aquesta mena de bromes d'adolescent passat de feromones demostra bé quin és en realitat el seu, diguem-ne, perfil psicològic: no es tracta tant d'un astut delinqüent de guant blanc com d'un taral·lirot, un gamarús, un torrapipes, un baliga-balaga que, per aquelles casualitats de la vida, ha anat a caure en un entorn especialment propici per dur a terme les seves proeses de xitxarel·lo vingut a més. El petimetre va entendre que la seva única obligació era procurar-li descendència a la seva principesca esposa (un assumpte d'empalmar, doncs) i que a canvi tenia la pista lliure per fer el que li donés la gana, a imatge i semblança del seu sogre i de la institució que representa.

El gran delicte d'Urdangarin, en definitiva, ha consistit a ser una mica més curt que els altres. No se'l pot acusar de res més que no sigui fer el mateix que veia que feien els que manaven al seu voltant, però amb més mala traça i en companyia d'un soci plebeu (per molt que s'hagués format a Esade) que ara, endut per una barreja letal de desesperació i vanitat, està disposat a arrossegar-los, a Urdangarin i a la Corona sencera, cap al descrèdit, el ridícul i, si convé, la presó. Pel que es va veure en la declaració de Torres davant el jutge, ni la Corinna ni l'elefant se salven de l'ànim venjatiu de Torres.

El més curiós de tot plegat és que, quan la podridura ja és tan evident i clamorosa, existeixin mitjans que encara insisteixen a divulgar l'exculpació sentimental segons la qual el rei Joan Carles, aquesta excel·lent persona que sempre ens havien presentat a través de fabulacions infantils editades en paper couché , no és altra cosa que un pare de família que ha tingut mala sort amb els seus gendres. En vista de com han acabat l'un i l'altre, més aviat sembla que van ser els gendres, els que van tenir la mala fortuna de matrimoniar amb la borbonada. Urdangarin, com abans Marichalar, i possiblement Letizia, podran servir també com a personatges en la literatura infantil de la propera república: si mai un príncep o una infanta us tiren els trastos, fugiu cames ajudeu-me. I conte contat, conte acabat, perquè aquest ja ha durat massa.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF