Cs i PP entren en disputa
EscriptorQuan repetim aquí que Cs és un partit d’extrema dreta, i que ha arrossegat el PP cap a aquest espai (durant molt de temps se suposava que el PP servia per contenir l’extrema dreta; ara l’anima, l’exalta i la premia), ens referim a l’extrema dreta entesa com aquell partit o moviment polític que té la seva raó de ser en la destrucció dels drets civils d’un determinat col·lectiu, al qual s’identifica prèviament com a enemic que cal minoritzar, desmobilitzar, marginar, violentar i, eventualment, destruir. Les seves paraules poden intentar dir una altra cosa, però els fets són concloents: l’enemic identificat per Cs i el PP és el que ells anomenen “nacionalisme català”, i que en realitat no és altra cosa que la cultura i la societat catalanes i totes les seves formes d’expressió (els mitjans de comunicació, les manifestacions culturals i artístiques, els símbols de tot ordre -incloent-hi els esportius- i, per descomptat, la mateixa llengua), sigui on sigui que es produeixin: a Catalunya, però també a les Illes Balears o al País Valencià. Alguns identifiquen l’extrema dreta amb els que busquen destruir els drets civils d’altres col·lectius: els immigrants, els homosexuals, els grups racials (moros, gitanos, negres) o les dones (tot i que les agressions contra la dona no provenen únicament de l’extrema dreta, ni molt menys). Però l’extrema dreta espanyola té un bon grapat de característiques específiques, i una de les més rellevants és un nacionalisme exacerbat que es tradueix en el fet que l’enemic prioritari no és cap dels esmentats, sinó un altre de més proper: els catalans i tot el que hi tingui més o menys relació. Aquest és el col·lectiu que es busca desproveir dels seus drets civils.
Tret d’això, l’extrema dreta espanyola es comporta com la resta de les extremes dretes europees, actuals o històriques: no es presenten ni es perceben a ells mateixos com a extrema dreta, sinó com a demòcrates, i encara més: com els custodis de la democràcia i els garants de l’ordre i el respecte a la llei dins l’estat de dret. Cs va començar evitant definir-se en l’eix esquerra-dreta, i després s’ha autoqualificat de centreesquerra, de centre i prou, liberal, progressista, constitucionalista i postnacionalista. També, durant anys, es va dir socialdemòcrata, però en el seu darrer congrés va esborrar aquesta etiqueta. El PP es defineix als seus estatuts com de centre reformista i “inspirat en els valors de l’humanisme cristià”, i s’inscriu dins el centredreta liberal de tradició europea. La realitat és que es tracta en els dos casos dels continuadors d’un vell nacionalisme espanyol rabiosament identitari i supremacista que impregna tot el sistema polític. Un sistema amalgamat amb el fort ciment de la corrupció, que Cs havia d’obligar el PP a combatre i que només l’ha ajudat a encobrir. Ara els dos partits comencen a lluitar per la preeminència dins l’espai ideològic i electoral que ells mateixos han creat, i en aquesta disputa, tret d’ells mateixos, ningú (ni tan sols els seus votants) hi té res a guanyar i sí molt a perdre.
