02/01/2018

Ronda amb fantasmes autonòmics

2 min

EscriptorCap president autonòmic va lamentar l’existència de presos polítics a Espanya en el seu discurs de Cap d’Any. Tret, esclar, de Carles Puigdemont, cessat pel 155 i a l’exili. La resta (amb l’excepció, en aquest cas, de la presidenta de les Balears, Francina Armengol, que es va tornar a quedar sola entre els socialistes demanant diàleg i respecte per la pluralitat) van aprofitar l’avinentesa per disparar amb més o menys vehemència contra Catalunya, en un intent extremadament desagradable d’escombrar cap a casa fent-se agradables al govern de Rajoy, per si en algun moment es descuida i li cau alguna molla. El més bel·ligerant va ser el gallec Alberto Núñez Feijóo, més papista que el Papa, per a qui el que ha passat a Catalunya és d’una tal gravetat que “no n’hi ha prou amb les conseqüències judicials”: és a dir, que no n’hi ha prou d’encausar la gent i ficar-la a la presó, de manera que queda a la imaginació de cadascú especular sobre quin seria el càstig adequat per als catalans segons el president de la Xunta, el de les fotos al iot d’un narcotraficant. Però no es van quedar enrere, per exemple, ni Emiliano García-Page, ni l’obscur Javier Fernández ni Ximo Puig, presidents respectivament de Castella-la Manxa, Astúries i el País Valencià, que van oscil·lar entre la reivindicació “dels nostres drets” (Page i Fernández, com a representants de l’Espanya subvencionada) i de la pròpia comunitat com a territori de seguretat jurídica i financera a prova de desafiaments secessionistes (Puig, com a part de l’Espanya que subvenciona i aprofitant que la rifa de la “fugida d’empreses” li ha dut alguna seu social a València). El premi al ridícul més estrepitós se’l va endur el president d’Aragó, Javier Lambán, que es va fer gravar el vídeo del missatge envoltat de les obres de Sixena decomissades del Museu de Lleida, com un caçador exhibint les pells dels ossos i els caps dels elefants. Això després d’haver posat el crit al cel per l’estat en què es troben les peces (i haver-ne donat la culpa, esclar, “als conservadors catalans”), delatant així que aquest home i el seu govern s’han passat anys reclamant una cosa que ni tan sols no sabien què era ni com era, només perquè la tenien els odiosos catalans. Val la pena remarcar que, tret de Feijóo, tots els altres presidents citats són socialistes de tota la vida.

Tot plegat un espectacle de misèria política, i fins i tot humana, que faria riure si no fes esgarrifar: aquesta gent, poc o molt, manen i participen activament de la construcció de la realitat política d’Espanya. Aquella en què, tot just dos dies després, una cadena de televisió d’àmbit estatal (Antena 3) dedicava una àmplia quantitat del seu temps a dilucidar si Tabàrnia celebrarà un referèndum per separar-se “de la Catalunya independentista”, posant en valor aquesta astracanada tan seriosament com si parlessin dels Evangelis. Per dir-ho amb paraules del gran Rafael Sánchez Ferlosio, “ vendrán más años malos y nos harán más ciegos ”.

stats