10/02/2013

Els anys de la decadència

2 min

Com seran recordats aquests anys? Els primers anys del segle XXI, em vinc a referir. Vull dir, tothom està d'acord a anomenar Transició els anys que van transcórrer sota els mandats de Jordi Pujol, a Catalunya, i de Felipe González, a Espanya. La valoració que cadascú en faci, d'aquell període, evidentment varia segons les ideologies, però hi ha consens a donar-li un nom (Transició, Transició) i a admetre que es van posar les bases i les eines necessàries per dur a terme amb èxit un canvi molt difícil: d'una dictadura fortament autàrquica a un estat democràtic notòriament descentralitzat i plenament inserit dins les institucions i els grans debats internacionals. Sóc dels que pensen que la qualitat tant de la democràcia com de la descentralització espanyola van deixar, malgrat els esforços, molt a desitjar (i ara ho estem pagant), però a la vegada és cert que els fets esmentats poden valdre com a resum o sinopsi d'aquells anys, i que amb això els seus protagonistes polítics n'han tingut prou per tirar més o menys decorosament de veta durant tota la seva vida.

Però quin nom, i quina sinopsi, tindrà el període que, a Catalunya, comença amb el declivi de Pujol i el tripartit de Pasqual Maragall, i a Espanya, amb l'arribada de José María Aznar al poder? I que continua, a Catalunya, amb el segon tripartit i les dues legislatures que portem d'Artur Mas i, a Espanya, amb els dos mandats de Zapatero, primer, i ara, amb el primer de Rajoy. Com dir-ne, de tot això? Sense cap esforç ens vénen a la memòria tota mena d'episodis que, segons com es mirin, es poden considerar desgraciats o penosos: des del naufragi del Prestige fins a la publicació, ahir, de la declaració de renda del president d'Espanya (no gens curiosament, dos fets vergonyants protagonitzats per Mariano Rajoy), passant per la Guerra de l'Iraq, l'11-M, el desastre de l'Estatut, la negació d'una crisi que tot just després havia d'arrasar l'estat del benestar suposadament aconseguit en els anys anteriors, l'enverinament i la infantilització (progressius i desvergonyits) de l'opinió pública i la publicada, la politització de la justícia, la judicialització de la política, les múltiples campanyes d'intoxicació anticatalana, la crispació i l'abaratiment insuportables del debat polític, el descobriment de la corrupció total del sistema, i els suïcidis per desnonaments. Fa ben bé la sensació que en els últims quinze anys (amunt o avall) han passat tota casta de coses, sí, però cap de bona.

El pitjor és que, de moment, no es perceben símptomes que aquest llarg període de misèries hagi d'acabar o, com a mínim, moderar-se. Ben al contrari, en vista del panorama resulta temerari fer-se gaires il·lusions. Però un dia, com tot, aquest temps també s'acabarà i, més endavant, els llibres hauran d'ocupar-se'n: "De tal any a tal any, a Catalunya, i a Espanya, es van viure anys convulsos", diran els historiadors més moderats. Però quin nom li posaran, al conjunt? Ni idea, però decadència sembla un terme bastant aproximat.

stats