Una amnistia de mentiders, sisplau
A hores d'ara és de suposar que Rajoy es deu estar emprovant xandalls per acompanyar Zapatero en la pròxima cursa que vagi a córrer. Participar en mitges maratons és la cosa més inofensiva que poden fer aquest parell, després que entre l'un i l'altre (amb el precedent inestimable de José María España va bien Aznar) hagin dut la quarta potència d'Europa (en expressió del primer ministre de les illes Salomó) a la situació actual. Que corrin i, si les forces no els fallen, que se'n vagin ben lluny. Com Forrest Gump, que, com ells, tampoc no hi era tot.
Ahir, què els he d'anar a explicar, don Mariano es va materialitzar per confirmar-nos el que ja sabíem: que ell i el seu govern ens munyiran fins al líquid cefaloraquidi, però això sí, que no ho faran per vici sinó per obligació, perquè ells es limiten a aplicar les mesures que a toc de pito els dicten des de Brussel·les, Washington, Xangai o onsevulla. Doncs endavant les atxes. Els sonadors de bombo afins al partit de Rajoy segurament compararan avui el que va dir ahir el president espanyol amb la frase de Churchill sobre la sang, la suor i les llàgrimes, tan grapejada que seria curiós saber què en diria el mateix Churchill si ara mateix cometés el descuit d'aixecar el cap. Fins i tot se'ls podria acudir establir comparacions amb el cèlebre discurs de Václav Havel de l'1 de gener de 1990, quan va prendre possessió del càrrec de president de Txecoslovàquia apel·lant a l'esforç comú per sortir de l'atzucac en què es trobava el país. És previsible, en fi, que busquin antecedents nobles per mirar d'enlairar una mica l'arrossegada, cansada, desacreditada i penosa figura que, com a líder, representa don Mariano. Al cap i a la fi, per a això els paguen.
Serà una fal·làcia més. No hi ha cap noblesa, cap grandesa de mires ni cap interès pel bé comú en les paraules que Rajoy va pronunciar ahir: només l'arrogància crispada del mentider que s'ha vist flagrantment descobert en la seva falsedat, i que per fi posa les cartes damunt la taula, però de mala gana. Segurament els dirigents del PP, amb el seus assessors, es van arribar a creure que, amb la seva sola arribada al poder i un grapat d'ocurrències consensuades amb la senyora Merkel, n'hi hauria prou per almenys fer veure que la situació s'encarrilava. No ha estat així i ara a Rajoy li toca admetre l'error, però ho fa amb la reticència dels incompetents. Probablement el més sagnant és que les mesures anunciades ahir s'acompanyin d'una amnistia fiscal i una altra d'immobiliària per als grans depredadors de la comunitat. Ja que hi són, que ens concedeixin una amnistia d'ells mateixos: que deixin el govern en mans d'una junta gestora d' homes de negre i que se'n vagin a córrer.
