'We don't need no education...'
Anuncia el govern de Madrid que es disposen a carregar-se l'assignatura d'educació per a la ciutadania (el títol mateix ja posa els pèls de punta), que amb tanta il·lusió havia parit i imposat allò que es va conèixer com el zapaterisme. No ens n'hem d'estranyar: es tractava d'una reiterada promesa electoral dels peperos , o sigui que ningú no pot dir que no estigués avisat, i sobretot serveix perquè doni la sensació que el govern de Don Mariano, com anteriorment el de Don José Luis, serveixen per a alguna cosa. Ja que no poden decidir ni sobre els comptes del país que suposadament governen, es dediquen a traure i posar lleis i mesures que acontentin la pròpia clientela: així, Zapatero va legislar el matrimoni homosexual (un dels escassos encerts dels seus dos mandats), i Rajoy busca prohibir l'avortament en tots els supòsits, tret que sigui aconsellat pel rector de la parròquia. Uns, en resum, aprofiten les seves estades al govern per lluir les seves credencials progres, i els altres, per oferir exhibicions de poderío fatxa. Cadascú ven el producte que li correspon de vendre, cosa que no deixa de resultar lògica fins a un cert punt.
El problema, i greu, ve quan aquesta alternança entre progres de patilla i fatxes casposos s'aplica a l'educació pública, de tal manera que cada govern n'acaba variant cada quatre o vuit anys els continguts o el marc legislatiu segons els seus capricis i els seus obscurs objectes de desig. Afirmen els del PP que suprimeixen educació per a la ciutadania perquè és una assignatura que transmet "adoctrinament ideològic" a les tendres criatures. ¿Ens ho diuen o ens ho conten? Això és Espanya, com d'altra banda no paren de recordar-nos fins a la nàusea, i a Espanya els polítics sempre han entès l'educació (la pública i la que no ho és) fonamentalment com un instrument d'adoctrinament ideològic. L'irrisori debat que actualment se centra en el nyap d'educació per a la ciutadania s'arrossega en realitat, com tantes altres coses a Espanya, del franquisme ençà, i no consisteix al capdavall en res més que en la pugna entre les dues Espanyes que lamentava Machado per mirar d'assegurar-se el control dels núbils cervellets de l'alumnat. Un debat totalitari, si se'm permet l'oxímoron, d'acord amb el qual els pares poden escollir entre educar els seus descendents en els principis de la tardoprogressia tronada (i que els surtin com Leire Pajín o Carme Chacón), o en els de la neo extrema dreta nacionalcatòlica (i que els surtin com Jorge Moragas o José Ramón Bauzá).
Mentre els polítics es perden en els seus fracassos sinàptics, la majoria dels nois i les noies arriben als estudis superiors sense ser capaços d'identificar, en la Passió segons sant Mateu de Bach, què és la Passió, qui era sant Mateu, i ni tan sols qui era Bach. De manera que podem dir que ja estem aconseguint educar-la, la ciutadania, exactament a imatge i semblança dels rucs que tenim per governants. Això sí: rucs progres i rucs fatxes, perquè no es digui que no tenim de tot.
