Publicitat
Publicitat

Ulisses a Catalunya

Una de freda i una de calenta. Aquesta sembla que sigui la tàctica que CiU i ERC, socis amb reserves o adversaris suposadament cordials, es dispensen l'una a l'altra en el dia a dia del pacte d'estabilitat que van subscriure per fer possible el desenvolupament de la X legislatura, o legislatura X, que tant pot fer referència a una legislatura misteriosa com a una legislatura no apta per a menors. Tan aviat apareixen dirigents de CiU (els senyors Rull i Homs, preferentment; al senyor Pujol jr. ara no li toca) recitant les paraules del president Mas segons les quals "la consulta s'ha de fer sí o sí", com en broten d'altres (el senyor Duran i Lleida, o la presidenta De Gispert) vaticinant que la consulta s'haurà de postergar "una miqueta", segons si en la data escollida plou o fa sol, o donant a entendre que ERC s'anirà "desenganxant" de CiU, com una calcomania gastada. ERC, per la seva banda, i gairebé sempre per boca del seu líder, Oriol Junqueras, tan aviat reitera la seva confiança en Mas com expressa els seus dubtes sobre les fantasmagòriques reunions del president de Catalunya amb el d'Espanya o sobre la lleialtat dels seus socis/adversaris. Una de freda i una de calenta, o dues de glaçades i mitja de tèbia. Un pas endavant (la creació del Consell per a la Transició Nacional) i dos enrere (les dificultats per acordar una data i una pregunta concretes per a la consulta). I així anar fent, com la Penèlope d'Ulisses, que a la nit desteixia el tapís que havia teixit durant el dia, amb la finalitat de postergar la decisió que tots els pretendents al tron d'Ítaca esperaven d'ella: quin d'ells triaria per casar-se i ocupar el reialme, ja que feia vint anys que Ulisses havia desaparegut a la guerra de Troia i tothom el donava per mort.

Artur Mas, com és sabut, té un historial breu però intens de reunions amb presidents espanyols que acaben com el negoci de na Peix Frit, i per això les reticències dels republicans tenen una justificació sobrada. ERC, com és sabut, té un historial breu però intens d'experiències de govern que acaben com el rosari de l'aurora, i per això les malfiances dels convergents són més que comprensibles. CiU, com a federació, té un historial llarguíssim i molt dens de renúncies, viratges i ambigüitats tan calculades com difícilment digeribles per al sistema polític català, i per això la desconfiança dels grups de l'oposició, com ICV o el PSC, té motius de sobres per produir-se. El PP, com és notori, combina la seva abominació cap a tot el que té a veure amb les aspiracions nacionals catalanes amb la possessió de la clau de la caixa, i això obliga els partits amb responsabilitats de govern (CiU la primera) a practicar equilibrismes i jocs de mans que no s'entendrien a cap altre país d'Europa.

La part bona de L'Odissea és que Ulisses no era mort, i que va arribar a Ítaca just a temps de despatxar els indignes pretendents i de preservar la dignitat del seu regne. Però ens hem perdut en l'analogia: qui seria, aquí, Ulisses?

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF