Supervisors dels núvols
"El millor destí és el de supervisor de núvols ajagut en una hamaca", va dir ahir Zapatero en un discurs amb motiu de la condecoració del catedràtic de dret José Manuel Otero Lastres, que va ser professor seu i també -coses de la vida- de Mariano Rajoy. Sembla, doncs, que Zapatero té assumit que ha arribat a l'estatus d'ànec coix, que és com els americans anomenen els presidents que arriben al final del seu mandat, i també que és a prop de l'hora de les sopetes, la manteta (o l'hamaca) i la poesia lírica. Això de supervisor de núvols, per cert, no és una frase seva, sinó de Ramón Gómez de la Serna, l'inventor de les cèlebres greguerías i un dels autors més eximis (i una mica llepat, també) de l'avantguarda literària espanyola. No cal dir que els fòrums digitals de l'extrema dreta hispànica bullien ahir amb l'ocurrència, deplorant que el president parlés d'hamaques mentre cinc milions d'espanyols estan a l'atur, etc.
Si Zapatero cultiva la lírica tardoral del capitost que s'acomiada, el condeixeble Rajoy exsuda en canvi l'èpica entusiasta del mandatari a punt d'estrenar-se. És per això que no es conforma amb el gènere breu, sinó que necessita desfogar-se amb tot un llibre de prosa ben marmòria, que acaba de publicar i que porta el suggestiu títol d' En confianza . L'editorial remarca que els lectors àvids hi trobaran el costat "més humà" de Don Mariano, que és una manera elegant de donar a entendre que el llibre no explica res que valgui la pena. I subratlla que la magna obra ha estat escrita per Rajoy en persona, la qual cosa significa que el líder (magne, també) s'ha pres la molèstia d'engiponar algunes notes durant les hores mortes als aeroports i al Congrés, que després algun negre o negressa s'ha encarregat d'estirar fins a les dues-centes pàgines del totxet en qüestió. Una lectura imprescindible, doncs, per a qualsevol depressiu decidit a remuntar el seu estat d'ànim.
Hem d'admetre que, entre el rotllo autolaudatori de Don Mariano (en la línia "sempre he estat una persona molt sensible als assumptes públics i sort n'he tingut del suport incondicional de la meva meravellosa esposa") i la preferència de Zapatero per Gómez de la Serna (a qui li agradava que l'anomenessin simplement Ramón), encara ens quedem amb aquest últim. Les greguerías eren una mena de joguines verbals, entre l'acudit i l'aforisme, que el mateix Ramón definia com la suma de l'humorisme amb la metàfora. Entre les moltes que en circulen per internet, no és difícil trobar-ne alguna que escaigui a Zapatero millor que la del supervisor de núvols. Per exemple, aquesta (la traducció és d'un servidor): "El més sorprès per l'herència és el que es veu obligat a deixar-la". I no cal dir que també n'hi ha més d'una que li van d'allò més bé a Don Mariano, com ara "Cal no tirar-se de gaire amunt, per no penedir-se'n pel camí". I per acabar, encara una altra greguería en suport de la paciència de la soferta ciutadania: "Cada dia surt el sol a totes hores". Així sia, doncs.
