10/06/2018

Senyals de reconeixement

2 min

L’objectiu ha de ser el reconeixement, per part de l’estat espanyol, de Catalunya com a subjecte polític. En tot conflicte és imprescindible passar de l’estadi de dominació, en què un no reconeix l’altre com a igual, al del reconeixement de l’altre com a subjecte: els blancs respecte dels negres o els homes respecte de les dones, per esmentar casos recents i molt importants que encara es troben en procés. I, en el cas que ens toca, la nació dominant respecte de la dominada. O la gran respecte de la petita, o la forta respecte de la dèbil, com es vulgui dir. Ens hem afartat de sentir, no només en boca de Rajoy sinó en la de tots els dirigents espanyols d’aquest segle i dels anteriors, que a Espanya no hi ha cap més nació que l’espanyola. Un pas de gegant seria superar aquesta fase primitiva per entrar en la del reconeixement de la diversitat i, per tant, de Catalunya com a nació, en igualtat de drets respecte de la nació espanyola.

Som encara enormement lluny d’això, però els primers indicis mostrats pel govern de Sánchez i pel president Torra, sumats, semblen apuntar cap a una direcció molt més interessant que la que s’havia dut sota el govern del PP. Durant el debat de la moció de censura, Sánchez va admetre que el de Catalunya és un problema polític que exigeix una solució política, cosa que si no vaig errat encara no se li havia sentit dir a cap líder espanyol fins ara (ni tampoc al mateix Sánchez). I reprendre el document amb les quaranta-sis reclamacions de Puigdemont al govern d’Espanya, com proposa la ministra Batet, no deixa de contenir un altre reconeixement: el de la figura del president a l’exili i les seves polítiques com un agent polític a tenir en compte i no com un monstre de fira, que és com s’ha desfigurat la seva imatge davant de l’opinió pública espanyola. Una altra cosa és que Batet ho fiï tot a una reforma constitucional que ara com ara no es pot tirar endavant sense el concurs de PP i Cs, i que negui que la solució passi per la celebració d’un referèndum (un punt que, per cert, forma part de les peticions de Puigdemont i que en tot cas no és menys factible que la reforma constitucional). Dins el gabinet de Sánchez, però, Batet és una bona tria per fer-se càrrec de la interlocució amb Catalunya: no és cap paracaigudista arribada des de la política madrilenya amb un arsenal de menyspreus i prejudicis, sinó algú que coneix l’independentisme català i hi té una relació de respecte. I que, dins el Congrés, està molt més a prop de Carles Campuzano, i en segons què de Tardà, que de Soraya, Casado o Maillo.

Per la seva banda, Torra fa el que ha de fer quan indica que el punt de partida és l’1-O, amb tot el que comporta i significa, i quan s’aferma en el guió per a la legislatura que explicava ahir en aquest diari. A alguns sectors del sobiranisme tot això els semblarà autonomisme lil·liputenc, mentre que el nacionalisme espanyol hi veurà concessions intolerables al xantatge colpista català. Però semblen, més aviat, uns primers senyals de reconeixement.

stats