El subjecte polític

Algú deu tenir raó, i l'única manera d'aclarir-ho, en una democràcia, és votant

Una àmplia majoria de la ciutadania catalana està a favor del dret a l'autodeterminació. És una conclusió clara que es desprèn de l'enquesta de l'ARA, en què un vuitanta per cent dels enquestats es declaren partidaris de votar en un referèndum acordat amb l'estat espanyol. Potser convé recordar que en un referèndum es pot votar 'sí' o 'no'. El dret a l'autodeterminació és un concepte objectiu i objectivable, que en principi no té res a veure amb exaltacions patriòtiques, nostàlgies històriques ni sentimentalismes de cap tipus: es tracta del dret dels ciutadans a decidir, per la majoria que es convingui, quina ha de ser la seva forma d'organització com a poble. Ni més, ni menys. No implica per endavant cap conseqüència concreta, sinó que les conseqüències es deriven dels resultats de les urnes. Per tot això, xoca (ara que el consell de ministres comportarà una mena de conclave socialista a Barcelona) que dirigents del PSC com José Zaragoza o la ministra Batet insisteixin a afirmar que el dret a l'autodeterminació no existeix. Xoca perquè hem vist com era exercit sense problemes i dins l'escrupolós respecte a l'estat de dret en democràcies avançades com són el Regne Unit i el Canadà pels ciutadans d'Escòcia i el Quebec (no per tots els britànics i tots els canadencs, com pretendrien els unionistes espanyols). I xoca sobretot perquè en el document conegut com a Pacte d'Abril de 1977, en què el PSC i el PSOE formalitzaven l'acord per concórrer plegats a les primeres eleccions democràtiques, els socialistes incloïen textualment “el reconeixement al dret d'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'estat espanyol”. Sabem que els temps han canviat i que ha plogut molt d'aleshores ençà, però el que no poden fer els actuals dirigents socialistes és dir que el dret a l'autodeterminació no existeix. O és que els socialistes de la Transició, als quals no es cansen d'invocar, creien en coses inexistents? Els Joan Reventós, Isidre Molas, Pasqual Maragall, Raimon Obiols, etc. veien visions? Flipaven? Que diguin si de cas que el fet de ser part del sistema polític del 78 els condiciona fins al punt d'haver abandonat la seva reivindicació, però que no diguin que el dret a l'autodeterminació no existeix perquè això és mentida.

La pregunta és la de sempre: ¿Catalunya és o no és un subjecte polític? ¿Els seus ciutadans tenen o no tenen dret a votar 'sí' o 'no' sobre una proposta concreta de la seva organització com a poble? Un vuitanta per cent de ciutadans catalans pensen que sí, que són un subjecte polític i que tenen dret a votar. De moment, l'única resposta clara d'un líder socialista és la de Felipe González: aquesta majoria serveix per guanyar les eleccions autonòmiques, no per discutir la sobirania espanyola sobre Catalunya. Pedro Sánchez es limita a insistir que l'independentisme encara és minoritari a Catalunya. Els independentistes afirmen el contrari. Algú deu tenir raó, i l'única manera d'aclarir-ho, en una democràcia, és votant. Excusin l'acumulació d'obvietats.

EDICIÓ PAPER 13/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF