El patrimoni de l'1-O

L'1-O és una de les mobilitzacions ciutadanes més importants de la història recent d'Europa

De tots els errors que podien cometre els partits independentistes segurament el pitjor, i també el més obvi, era barallar-se pel patrimoni de l'1-O (em nego a escriure 'patrimonialització'). Els partits polítics (no els independentistes, sinó tots) acostumen a tenir l'objectiu de substituir la realitat existent per una que els convingui més. I val a dir que sovint se'n surten, si més no en l'àmbit dels mitjans de comunicació: n'hi ha prou de comprovar com el llenguatge informatiu es desnaturalitza tot sovint amb expressions sorgides o inventades des de la política, que de sobte es comencen a repetir de forma obsessiva: els 'fulls de ruta', les 'línies vermelles', les 'fake news' o, recentment, les espantoses 'finestres d'oportunitat' són només alguns exemples d'aquesta mena de contaminació lingüística. Per altra banda, tots som conscients que els partits polítics són instruments necessaris en l'articulació de les societats. Però això no impedeix que, a l'hora de 'construir el relat' (un altre martellet lingüístic sorgit de la política), de les múltiples opcions a l'abast, triïn gairebé sempre la més obtusa. Amb el propòsit, naturalment, no només d'acumular mèrits per al propi partit, sinó també (i tant o més important que el primer) de restar-ne als altres i, si pot ser, colgar-los de penjaments i mancances.

Abaratir l'1-O amb ridícules estirades de monyo entre partits no sembla gens una bona manera de 'fer República'

Així doncs, ERC, Junts per Catalunya i el PDECat s'han embrancat ara a discutir qui va contribuir més decisivament a la celebració de l'1-O, i qui representa millor l'esperit i el contingut d'aquella jornada que certament mereix el qualificatiu d'històrica (a diferència de tantes altres dates i esdeveniments que tot d'una són proclamats 'històrics', sense que res ho justifiqui). Tornem a dir que es tracta d'un error colossal, i segurament per això mateix, més llaminer. Intentar convertir l'1-O en una medalla a disputar entre formacions polítiques només contribueix a degradar-ne el significat, com si a això no hi dediqués prou esforços (i recursos pagats per tots nosaltres, per cert) l'estat espanyol. El record d'aquell dia és massa fresc i massa potent perquè ningú hagi oblidat que va ser el fruit de l'autogestió de la mateixa societat catalana. Per això, pel fet de sorgir de la ciutadania mateixa, amb una participació molt secundària dels partits polítics i d'altres estructures diguem-ne tradicionals, meravellen de l'1-O la seva participació massiva, la complexitat i la precisió de la seva organització i la mentalitat d'avantguarda aplicada a diversos aspectes (des de la guerra tecnològica i a les xarxes socials fins a l'impressionant dispositiu construït per obtenir i protegir les urnes). Tot això, sumat a una determinació cívica, democràtica i pacifista que va arribar fins al punt d'encaixar els cops de porra de la policia sense defallir, converteix l'1-O en una de les mobilitzacions ciutadanes més importants que s'han viscut en la història recent d'Europa. Abaratir-la ara amb ridícules estirades de monyo entre partits no sembla gens una bona manera de 'fer República'. Ni de fer res.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF