VISCA EL SISTEMA

La novel·la barata de 'Tácito' Baena

Va ser sol·lícit amb les acusacions i displicent amb les defenses, de manera especial amb les dones

És propi del mal novel·lista haver fixat un final determinat per al seu relat però no saber com arribar-hi. Té uns personatges i un conflicte, però no sap trobar la manera de desenvolupar-los per arribar a aquell final que se li ha ficat entre cella i cella. A partir d'aquí, el seu relat es convertirà en un seguit de situacions inversemblants o ridícules (per mal resoltes), escenes que comencen o acaben perquè sí, i concatenacions de fets sense una relació lògica entre ells. En arribar a aquell final que l'obsedia, la sensació inevitable que desprendrà el conjunt del relat serà de desgavell.

Després de moltes hores de declaració, aquesta és la percepció que va deixar el relat del tinent coronel Baena (que va negar ser el Tácito de Twitter, cometent així un possible fals testimoni pel qual el president Marchena no va considerar necessari llegir-li el Codi Penal) davant del tribunal que jutja l'1-O. Una sinopsi plausible de la novel·la barata que va exposar el comandament seria aquesta: el magistrat instructor va encarregar a la Guàrdia Civil la confecció de proves inculpatòries que incriminessin els líders de la revolta catalana de delictes de violència. I la Guàrdia Civil, amb Baena al capdavant, va redactar uns atestats en què tot condueix cap a aquest desenllaç preestablert, però en què res no s'aguanta perquè no resisteix el contrast amb la realitat. Això es va fer amb una argamassa de tuits, notícies de premsa i apunts de la llibreta Moleskine de Josep Maria Jové. De cadascun d'aquests apunts, com va subratllar el mateix Baena, se'n va fer un “desarrollo”. Aquest desenvolupament és precisament el que no té consistència ni versemblança. Entre altres coses perquè, com també va reconèixer Baena, dels tuits i les notícies, s'escollien només els que podien resultar inculpatoris, i mai els que podien demostrar la innocència dels interessats. Desmuntar la veracitat d'aquests atestats, base de l'acusació que a la vegada és base del judici, és una necessitat de les defenses. La vehemència amb què Marchena impedia les preguntes de la lletrada Ana Bernaola sobre els atestats no feien més que ressaltar la seva importància. Com el fet que subratllés que el tribunal no els tindrà en compte perquè “ja han complert la seva funció”. Ja ho pot ben dir.

La declaració de Baena va posar encara més en relleu la complicitat dels diferents poders de l'Estat (judicial i policial, en aquest cas) en la construcció del relat culpabilitzador. I que Baena consideri la concentració del 20-S com “un polvorí” ho diu tot sobre el concepte que tenen molts comandaments dels cossos i les forces de seguretat de l'Estat sobre el dret de manifestació. Baena va donar també materials per a un esbós de retrat psicològic: amatent i sol·lícit amb les acusacions, displicent i fins i tot xulo amb les defenses, i de manera especial i visible amb les dones. La comèdia va culminar amb l'oportuna indisposició del número 2 de Baena quan li tocava declarar. Tot plegat, una novel·la certament infumable.

EDICIÓ PAPER 13/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF