Un líder feble i acomplexat

EscriptorNo n'hi ha prou de sentir un odi extrem per Catalunya i els catalans (i no un odi impostat o calculat, sinó visceral i sincer) per triomfar en la política espanyola, i encara menys per convertir-se en president del govern d'Espanya. Ho diem perquè aquest odi sense pal·liatius és l'única credencial política que pot exhibir el flamant president del PP, Pablo Casado, a falta de cap altra cosa que hagi dit o fet en la seva ja no tan curta vida: trenta-set anyets ja en són uns quants per almenys haver donat una certa direcció i un cert sentit a la pròpia existència, però Casado és un cas particular que presenta una mancança total de les dues coses. Té ficada dins la mollera una idea abstrusa i fanàtica de com ser espanyol, que consisteix essencialment a odiar Catalunya i la seva ciutadania amb totes les seves forces. I això és tot. Cap més idea, cap aportació, cap projecte. Si s'ha de valorar pels seus discursos i les seves decisions (primer consell executiu a Barcelona, com a provocació), la vida per al nou líder del partit més important d'Espanya és com una contínua semifinal jugada per 'la roja'. Això, a l'Espanya del 155, li genera un bon nombre de simpaties i adhesions, però no prou solidesa per afrontar l'acarnissada rivalitat amb Ciutadans, més complexa perquè en determinats moments i situacions els dos partits estan cridats a ser aliats. I encara menys la ruptura interna del PP després del xoc traumàtic de les primàries. Si a tot això hi afegim el calvari de sentències judicials per corrupció que previsiblement li espera al PP en els propers temps, i l'absoluta imperícia de Casado en el control de crisis internes, cal remuntar-se al remot Hernández Mancha per trobar un altre líder tan dèbil al capdavant de l'organització.

D'altra banda, costa d'imaginar quins terribles complexos d'inferioritat ha de tenir una persona per arribar a fingir que té una titulació acadèmica que no té, qui sap si per impressionar els altres, si per rescabalar-se a ell mateix de la seva pobresa d'esperit, o per totes dues coses alhora. Casado vol fer creure que acredita un màster per Harvard que no té, i que es va treure mig grau de dret en un semestre. Un dels seus principals valedors (primer, rival, i, després, ferm suport a les primàries, per ressentiment contra Soraya) és l'exministre d'Exteriors García-Margallo, un home que necessita presumir del fet que ell sí que va estudiar a Harvard per donar-se importància. Tots dos fenòmens, el de qui s'inventa una titulació inexistent i el de qui fa ostentació de la que sí que té, ens recorden que el problema mai és no tenir estudis, sinó tenir una intel·ligència curta. I és que Margallo, que se suposa que coneix bé algunes democràcies més avançades que l'espanyola, hauria de saber que, en aquests països, els personatges que falsegen el seu currículum acadèmic senzillament són expulsats de la política. A canvi, Margallo menciona com a gran qualitat de Casado que sap escoltar. Celebrem, doncs, que almenys tingui orelles.