VISCA EL SISTEMA

Independentisme i emocions

Que Junqueras i Puigdemont es dediquin a tirar-se els plats pel cap és un greu error

A l'independentisme se li acumulen els estímuls, i això vol dir també les emocions. D'una banda va ser la força guanyadora a Catalunya de les eleccions generals (ho va ser ERC com a partit, però l'independentisme en conjunt en va sortir reforçat). De l'altra, ha de suportar dia rere dia un judici contra dotze líders, nou dels quals duen un any i mig en presó preventiva: un judici basat en acusacions falses, en una instrucció delirant (i desmuntada per la justícia de diversos països europeus) i que, després de les impresentables rebequeries del jutge Marchena, ofereix cada dia menys garanties d'imparcialitat. Aquesta situació judicial i penal té com a conseqüència situacions democràticament intolerables com la d'avui, en què quatre diputats i un senador electes han de recollir les seves credencials custodiats per dos cossos de policia, sense poder fer declaracions ni reunions i obligats a tornar més aviat que de pressa cap a la cel·la, com si fossin criminals perillosos.

No acaben aquí, els estímuls i les emocions. És molt possible que l'independentisme surti guanyador també aquest diumenge de les eleccions europees i de les municipals (també a Barcelona, on és de cada dia més difícil d'entendre que es rebutgin aliances i enteses amb els comuns). A la vegada, si es produeix aquesta nova victòria, no és previsible que atenuï, ans al contrari, la pugna interna entre republicans i postconvergents per l'hegemonia de l'espai polític independentista, mentre la CUP, per dir-ho d'alguna manera, es dedica a cultivar el seu propi espai. Per a molts independentistes, el màxim al·licient de les eleccions europees serà veure qui en surt vencedor, si Junqueras o Puigdemont, concentrats com estan a tirar-se pel cap tot el que tenen a l'abast, exili i presó inclosos. Això és un greu error (una cosa és la discrepància interna i una altra de ben diferent és matar-se cada dia per les cantonades), i interpretar els resultats europeus únicament des d'aquesta perspectiva, un altre.

Tot plegat fa molt renou, que tanmateix no aconsegueix dissimular un fet: la política espanyola torna a ser molt marcadament madrilenya, i el paper que li espera a l'independentisme en aquesta nova legislatura és secundari, amb un Pedro Sánchez que deixa cada vegada menys dubtes sobre la seva intel·ligència tàctica: com diu David Miró, Sánchez s'ha tornat especialista a plantejar disjuntives en què ell sempre hi surt guanyant. Això no vol dir que el president espanyol pugui fer com Rajoy i esperar primer que el conflicte amb Catalunya es resolgui sol per després acabar reprimint-lo, perquè això el tornaria a dur a un cul-de-sac de males conseqüències (per a la seva entesa amb Podem i amb el PNB, per exemple). Però els independentistes tampoc no estan en condicions de pressionar-lo, més enllà de vetar Iceta per presidir el Senat, amb el resultat que ja s'ha vist. Davant d'aquest panorama, només una constatació: falten encara unes altres eleccions, les catalanes, que molts ja situen a la tardor. I això només vol dir més emocions, encara.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF