Fascinació per la violència
EscriptorUna curiositat interessant és el parentiu etimològic que existeix entre les paraules 'fascinació' i 'feixisme'. El mot 'fascinació' prové del llatí 'fascinum', que vol dir 'encís' o 'encantament', i que, al seu torn, té relació amb una altra paraula llatina, 'fascis', que significa 'feix' o 'manat'. En alguns encanteris antics, els bruixots o les bruixes feien servir 'fascis', feixos, per fermar o colpejar de manera simbòlica la víctima d'un 'fascis' o encanteri. D'aquí el sentit del jou i el feix de fletxes, usats primer com a símbol de la Falange i després, durant la dictadura, com a insígnia de la màxima condecoració civil i militar que atorgava el franquisme: la Gran Cruz del Orden Imperial del Yugo y las Flechas, se'n deia. El seu significat era d'unió (“la unión hace la fuerza”): una unió indestructible, centralitzada, fermada i ben fermada.
El feixisme, doncs, fascina, o aspira a fascinar, i d'aquí una altra vegada el sentit de les seves manifestacions públiques, d'una espectacularitat històricament coneguda i que avui perviu en les impressionants desfilades que se celebren a la plaça de Tiananmen a la Xina, a la de Kim Il-sung a Corea del Nord o a la plaça Roja de Moscou, organitzades pels règims governants i en honor d'ells mateixos.
L'extrema dreta europea no disposa de tants mitjans, però no renuncia a la seva voluntat de fascinar. I una de les formes de fascinació més primàries, però també més eficaces que es coneixen, és la que exerceix la violència. La violència és alliberadora, implica un trencament de les normes bàsiques de convivència i, per tant, un abandonament de l'individu (o de la massa) a l'instint i a l'acció directa. Per això agraden a tanta gent, com a espectacles, els esports i les pel·lícules d'acció: són maneres inofensives d'experimentar l'alliberament que es desprèn de la violència. Segons moltes opinions, aquesta violència canalitzada per les normes dels jocs esportius, o filtrada per la ficció, no tan sols és inofensiva sinó que té l'efecte benèfic de fer descarregar a molta gent les tensions que puguin dur acumulades. Però també és cert que cada dia és més perceptible un cert grau de violència en els comportaments quotidians d'algunes persones: insultar, cridar, bramar, fins i tot iniciar un conat de brega al carrer o en algun espai públic són conductes d'aquelles que en diem 'incíviques' i que podem veure amb una freqüència que sembla que va en augment. La televisió, els videojocs i les xarxes socials sí que hi tenen alguna cosa a veure, però aquest és un altre debat.
A banda de primària, la de la violència és una fascinació eficaç perquè és altament contagiosa: és fàcil sentir un cert desig de violència en veure un contrari que la fa servir. I per això hi ha polítics que l'estimulen, perquè és molt fàcil. A Catalunya, a Espanya, a Europa, als EUA: a tot el que coneixem com a democràcies avançades s'hi estén aquesta fascinació morbosa. I tallar-li el pas depèn de cadascun de nosaltres, fent l'esforç conscient de no caure-hi. Mai i sota cap concepte.
