Sorpresa, estem en campanya

Com que es tracta d'una repetició electoral, aquesta vegada la campanya electoral es limita oficialment a una setmana. Per contrarestar-ho, però, els partits polítics van començar a actuar com si estiguessin en campanya des del moment que Pedro Sánchez va anunciar la nova convocatòria a les urnes com a conseqüència del fracàs del seu segon intent de ser investit president pel Congrés. L'única diferència és que no es s'enganxen cartells ni es reparteix propaganda electoral fins a la data fixada, però tota la resta (la crispació, l'enrenou, les paraules altisonants però completament buides, els infumables discursos i declaracions dels líders de cada partit, fins i tot les prohibicions de paraules i expressions als mitjans públics catalans) és idèntica a com seria en ple període de campanya. En diem precampanya, de fet. No és gaire exagerat dir que fa anys (no mesos, anys) que ens trobem constantment en precampanya o campanya. I es fa campanya perquè no es fa política. O dit d'una altra manera, l'únic que ens queda de la política són les campanyes, és a dir, els residus de la política.

D'altra banda, un estat en què la corrupció és sistèmica molt difícilment pot construir una democràcia, perquè la corrupció és el fonament de la desigualtat. La democràcia “pleníssima” que proclama la vicepresidenta Carmen Calvo es troba llastrada en realitat per un comportament corrupte de les elits dirigents –i, per tant, de l'estat–, que, com explica l'historiador Paul Preston, es perpetua a Espanya (amb Catalunya a dins, òbviament) des del segle XIX fins a dia d'avui. Corrupció no és tan sols ficar la mà dins les arques públiques, una pràctica de la qual van abusar tots els partits amb poder durant la llarga i dolça Transició, i en la qual ha brillat el PP de manera molt especial. Aquesta modalitat, la del robatori dels diners públics, és extremadament greu, però a la vegada és tan sols el grau zero de la corrupció. Hi ha altres pràctiques corruptes que són més sofisticades, i tan o més pernicioses per a la salut democràtica d'un país, que la de l'espoli. Per exemple, la utilització de les institucions i els mecanismes de l'estat de dret per al benefici espuri d'un o altre partit: sense anar més lluny, això inclouria la repetició d'eleccions cada vegada que el partit en el poder (o aquells que li paguen, més ben dit) no es trobi còmode amb els resultats obtinguts. Això va passar el 2016 amb Rajoy i el PP i ha tornat a passar el 2019 amb Sánchez i el PSOE. Són convocatòries il·legítimes, en bona part fraudulentes, perquè no responen a cap justificació més enllà del mer càlcul (encertat o erroni) del que pot convenir a aquests partits. Naturalment que podríem continuar amb fets encara més greus. Però la repetició d'eleccions a caprici de qui mana, amb una mínima resistència per part d'una societat massa ocupada a protegir-se de tota casta d'abusos, ja ens obliga a parlar d'una democràcia de mala qualitat. O d'una democràcia pleníssima, tot i que no direm de què.