VISCA EL SISTEMA

Sánchez, Iglesias i el joc de la gallina

La ciutadania no és, necessàriament, un ramat de bestiar que es fa circular per allà on convé

El joc de la gallina és aquell que sortia a la pel·lícula 'Rebel sense causa', en què dos joves, cadascun conduint un cotxe que feien córrer a tota velocitat en direcció a un penya-segat, competien a veure quin era el darrer a saltar del cotxe. James Dean era el que saltava al darrer moment i se salvava, mentre que el seu rival (Corey Allen) s'estavellava precipici avall, amb cotxe i tot.

El lector sagaç ja deu haver endevinat el paral·lelisme entre aquesta recordada escena i les negociacions entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, els quals, a mesura que s'acosta el dia del debat d'investidura, fan cada vegada més la impressió d'estar jugant a un joc que se'ls ha escapat de les mans. O d'estar interpretant un guió en el qual el guionista, o l'equip de guionistes, no tenien previstes totes les opcions (que és el que els succeeix als mals guionistes). Sigui com sigui, hi ha motius per dubtar que, a menys d'una setmana d'obrir-se el debat, la situació present sigui la que desitjava, i fins i tot la que preveia, cap de les dues bandes. I que la imatge que es transmet –de desorientació i improvisació pels dos costats– sigui la que es volia transmetre a l'electorat del PSOE i d'Unides Podem (en particular) i a la ciutadania (en general).

El que se suposava que era una guerra de nervis entre els dos líders (un per aconseguir entrar al govern, l'altre per impedir-ho i poder governar en solitari i amb acords puntuals) ha degenerat ara com ara en un vulgar “i tu més” en què cadascun acusa l'altre d'afavorir la dreta i de ser el responsable si s'acaba produint una repetició de les eleccions, una repetició que són conscients que ningú vol. Ningú entre la ciutadania, volem dir, perquè les elits empresarials i financeres (això que es coneix com l'Íbex-35) no veuen com un problema la possibilitat de tornar a les urnes. La repetició podria aportar estabilitat, calculen, en cas que el PSOE i el PP en sortissin reforçats. No tenen en compte (molts tendeixen a no tenir-ho mai en compte, això) que la ciutadania no és, necessàriament, un ramat de bestiar que es fa circular per allà on convé a cada moment.

Una cosa són els resultats que pogués reflectir el CIS just després de la victòria del PSOE el 28-A i una altra de molt diferent podrien ser els resultats que donessin les urnes el 10 de novembre. Temps més que suficient perquè molts votants se sentin prou desencantats per abstenir-se de tornar a fer confiança a unes formacions i a uns candidats que, si no formen govern ara, hauran demostrat la seva incompetència. Molt particularment Pedro Sánchez, que, a força de tractar amb prepotència els que van ser els seus suports en la moció de censura a Rajoy (Unides Podem, però també ERC, JxCAt i PNB), arribaria a la ineptitud de malbaratar una victòria electoral més que suficient per formar govern. I dins el PSOE en queden molts dels que, per fer president Rajoy, van fer caure un tal Pedro Sánchez precipici avall, i que encara avui repetirien gustosos la proesa.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF