VISCA EL SISTEMA

Res a dir, res de què protestar

La credibilitat democràtica de l'estat espanyol ha quedat seriosament tocada

Les paraules de la vicepresidenta Calvo celebrant que hi hagi “tanta ciutadania catalana que no té res a dir ni res de què protestar” sobre la sentència del Procés són un equivalent actualitzat d'aquell “ la calle es mía” de Fraga Iribarne. Lliguen també amb les del rei Felip el 3 d'octubre del 2017, en què distingia quins catalans no havien de témer res de l'Estat i quins sí. I amb les de Pedro Sánchez aquest dilluns, inacceptables per la seva inconsistència i irresponsabilitat, en què insistia que el conflicte entre Catalunya i Espanya es redueix a un suposat problema intern de convivència que han de solucionar els mateixos catalans entre ells, i que la sentència del Suprem convertia aquest conflicte en una etapa superada.

En democràcia, la ciutadania que no té res a dir ni res de què protestar sobre les actuacions del poder no existeix. Aquest tipus de ciutadania silent i resignada només es veu a les dictadures, i només en aparença, perquè en realitat la dissidència hi és sempre, encara que s'hagi de moure en la clandestinitat o l'exili. Això hauria de saber-ho una alta dirigent d'un govern que es disposa a exhumar precisament un dictador, si aquesta exhumació tingués algun contingut més que el de ser un simple anunci de propaganda electoral. Fins a aquest punt s'ha rebaixat el nivell del debat públic sobre els drets civils i la democràcia al feliç Regne d'Espanya.

En altres latituds afortunadament no és així, o no ho és d'una manera tan alarmant, i és per això que el Parlament de Westminster ha dedicat una sessió d'urgència al conflicte entre Catalunya i Espanya, en un debat bastant més plural, serè i profund que els que s'han dedicat a aquesta qüestió al Congrés de Diputats (i, darrerament, al Parlament de Catalunya, sobretot gràcies a les inestimables aportacions de Ciutadans). Ja poden fer declaracions a la premsa estrangera sobre les bondats d'Espanya i el seu estat de dret, els diferents ministres en funcions: la credibilitat democràtica de l'estat espanyol ha quedat seriosament tocada a ulls de la comunitat internacional en els dos últims anys, i ara molt especialment amb les condemnes contra els líders independentistes, que cap demòcrata pot considerar acceptables.

La ciutadania que sí que exerceix el seu dret a dir el que pensa i a protestar per allò que troba injust avança ara mateix en llargues Marxes per la Llibertat arreu de Catalunya, que confluiran divendres en una nova vaga general. Colles de personatges amb la cara tapada, rebentistes o senzillament curts de gambals, sumats a estols de mals policies mal dirigits, han regalat aquests dies a la premsa més venal d'Europa les imatges de disturbis i violència que anhelaven. Tampoc això, però, aturarà la determinació d'un moviment que és per la independència, però també (i diria que sobretot) per la democràcia i les llibertats fonamentals. I a la qual no es pot respondre amb més frases de cacic de poble com les de Calvo i Sánchez, ni amb més sentències d'una justícia de part, sinó amb una taula de diàleg amb mediadors imparcials.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF